Sessió amb Guillem Albà

Xerrada amb Guillem Albà, un actor de companyia partidari del fes-ho tu, de picar la pedra i d’actuar per donar. Guillem és fill de titellaires i ha crescut entre espectacles, ens parla del camí que l’ha portat on és avui i de les dificultats, principalment econòmiques, que tenen les companyies. Clarament el teatre és una vocació. Contrari al desig que aparentment tenen molts futurs actors de ser fitxats per productores, ell advoca per la formació de nous grups des de zero, de treballar un mateix per començar a muntar espectacles amb companys i de sortir a suar la samarreta per fer-ne publicitat empaperant mitja ciutat de cartells si cal. 

Destaca també la importància d’actuar per donar a la gent, no per fer caixa, i acceptar que el nom es guanya de mica en mica, espectacle a espectacle. Més que capturar el públic habitual a les sales de teatre, el satisfà que un públic més profà també pugui gaudir de les seves obres i passar una bona estona. Tot i entendre aquells que es queden en una fórmula quan els funciona ell prefereix reinventar-se, descobrir i crear constantment sense estancar-se en un estil ni una temàtica concreta. Encara és jove, diu. Reclama el deure de deixar-ho tot a cada representació, i en el món de la música i els concerts la necessitat de molts grups de convertir les seves actuacions en veritables espectacles. 

A més i ja sortint una mica del món teatral es mostra molt crític amb el sistema actual de repartició de subvencions i alerta de la necessitat de fer arribar aquests fons a les companyies, potser no donant-los els diners directament però si fent-los arribar als programadors perquè puguin obrir-se a la contractació d’obres que no tinguin l’èxit de taquilla assegurat ja sigui pel renom dels actors que hi participen o per qualsevol altre motiu. 

En essència jo descriuria a Guillem Albà com un actor de proximitat que busca la experimentació sense perdre de vista que el seu missatge ha d’arribar al públic, apassionat del seu art i descontent amb la distribució de les subvencions al teatre.

Quelot Martín