Segona crònica

Com a bon detector del terreny i el
moviment, el Sismògraf d’Olot 2017 ha traçat un festival que ha permès veure la
majoria de les propostes programades; espectacles i activitats variats i per a
tots els públics, reflex de l’ampli i creixent ventall d’oferta que inclou la
dansa. Amb fluïdesa i sense aglomeracions, ha transportat els espectadors per una
vintena d’espais escènics potenciant el valor dels sites specifics i presumint de l’entorn del Parc Natural de la Zona
Volcànica de la Garrotxa.

Segurament els escenaris més
sorprenents han estat la gradera del Montsacopa on, amb ‘Waiting for
earthquakes’, la ballarina Moon Ribas ha interactuat coreogràficament amb els petits
terratrèmols que se succeïen a temps real a través del sensor que duu implantat
al braç. O el passeig en bicicleta d’‘Hablar con las plantas’ en què els Artistas
Salchichas, amb la col·laboració de l’arquitecta i urbanista Daniela Sanjinés,
han convidat a revisitar l’emblemàtic paisatge d’Olot amb tot un carregament de
preguntes. Caminar a partir de la mitjanit pels voltants del Molí d’en Climent,
a tocar del Fluvià, ha dotat de més autenticitat la vivència d’haver de fugir
del propi poble per emprendre un camí incert com a refugiat (‘Welcome’ d’Amebeu
Teatre) com també la plaça de Can Marcé ha portat el públic a pagès amb el
‘Dispositivo LABranza’ de Colectivo Lamajara, que ha relacionat els moviments
del camp amb els del cos dels ballarins amb la participació d’un grup de
garrotxins.

Però hi ha hagut més escenaris especials
com l’Espai Barberí, una fàbrica de principi del XX que ha embolcallat amb
pedra, sorra i fusta la poètica del ‘Mira-T’ de Circ Pànic, una de les 7 estrenes
i coproduccions del festival on són claus la concepció del pes i l’espai i on
els llenguatges circense i musical es fusionen per explicar una bonica història
de descoberta. Els claustres acostumen a esdevenir sempre un marc excepcional i
els del Museu de la Garrotxa o del Carme no han fallat en la missió. Tot i el
fred de les tres nits de Sismògraf, els espectadors han gaudit embolicats en
mantes d’alguns dels millors espectacles d’aquesta 9a edició com ‘Lowland’ de
Roser López Espinosa, que ha fet enlairar el públic amb una hora exclusiva de
dansa contemporània immensament agraïda i inspirada en el vol dels ocells.

Evidentment, cal citar també la gran
pista de ball en què es converteix diumenge al migdia el Parc Nou amb un
Itinerari de dansa tremendament acollidor que regala píndoles als curiosos que
s’atansen a cada racó. Un excel·lent fi de festa alegre i popular que enguany
s’ha celebrat sota un sol radiant. Meravellós.

A banda de les places i carrers on s’han
brindat múltiples propostes gratuïtes com el xocant ‘Mulïer’ on la Cia. Maduixa
ha demostrat la força de la dona i del ball sobre xanques, destaquen també les
sales petites propenses a introspeccions com la de Laila Tafur amb ‘Monstruo’, si
bé han de resoldre hàndicaps pel que fa a la visualització a peu pla. Aquests
espais ajuden a contextualitzar millor treballs que encara s’estan gestant, com
el polèmic ‘Sweet Precarity’ de Pere Faura, que ha presentat la trilogia sencera
del ‘Sweet Suite’ en diferents espais del Teatre Principal (la sala d’assaig,
la plaça, el teatre) amb les peces ‘Sweet Precarity’, ‘Sweet Fever’ i ‘Sweet Tiranny’.
Faura ha partit d’un mateix punt: les bandes sonores amb coreografia incorporada
de les pel·lícules dels 70 i 80 per arribar a destins distints on la
reivindicació, l’evasió banal i la transgressió de cadascuna s’acompanyen d’un
interessant i necessari anàlisi de fons.

No podem acabar aquest trajecte
forçadament incomplet pels espais del festival sense mencionar la Carbonera, la
reina de la festa. Seu del Sismobar, és allà on tothom balla fins ben entrada
la matinada. Divendres ha acollit el ‘SismoDanceTVspots’ de Djdmoda, una
discoteca de música publicitària, mentre que dissabte ha escalfat els motors al
pati amb la ‘Festa de balls per salvar el món’, una conya de La Generació Feliç
que assenyala els grans hits musicals de la història com a causants dels
pitjors desastres mundials i ha fet saltar, ballar i plegar de riure el
personal amb els passos de Saturday Night, l’Aserejé o el Gangnam Style.

En resum, un festival que mou, es mou i,
sobretot, remou.