El Festival Píndoles és el festival de microteatre fora del teatre de Barcelona. Quan diem fora del “teatre” ens referim a “l’edifici on habitualment s’hi fa teatre”, i és així com en aquesta 4a edició ens presentem al Castell de Montjuïc per a descobrir racons que normalment no estan a l’abast de tots els visitants, i a més, gaudir de 6 peces de microteatre cada vespre.
Els responsables de muntar tota aquesta infraestructura, amb la inestimable col·laboració d’un gran equip de voluntaris, són Giulia Poltronieri, Aina Bujosa, Maria Soler i David Barrera, Gestores Culturals que com a treball final de màster van presentar aquest projecte i el van saber tirar endavant, creixent cada vegada més, convertint-se en un festival referent per a molts artistes, que hi volen participar, i programadors, que no es volen perdre l’oportunitat de veure el nou talent i les seves propostes.
Els guanyadors d’aquesta edició han estat, sense cap tipus de premeditació del jurat (us ho puc ben assegurar, jo en formava part), propostes que no podríem catalogar del tot com a teatre de text. En primer lloc, Alex Bartis i el seu titella que pren vida pròpia i et deixa absolutament hipnotitzat, forma part de la categoria teatre d’objectes, ja que en les dues últimes edicions es van afegir altres disciplines, com el circ o la performance, al teatre de text que tradicionalment havia estat el microteatre.
En segon lloc trobem Ambulantis, de Daniela Morales, Francisca Mujica, Magdalena Staniewicz, Mercè Rua i Anton Coimbra, que compta amb la col·laboració de Teatro de los Sentidos i pertany, més aviat, a una branca multidisciplinar, és una reflexió sobre els motius que et porten a marxar de la teva llar i les experiències que n’extreus. Un espectacle tendre i molt delicat que porta a l’espectador, mai millor dit, a fer un viatge preciós. El tercer premiat ha estat Duel de Juanjo Marín, una dramatúrgia enginyosa i perfectament lligada que gira al voltant dels grans duels de la història teatral i cinematogràfica, que podem definir com a teatre físic. Finalment, el guanyador escollit pel públic, Aquest sol, hi és per a tots?, de Martí Costa, tot i que encara podria ser un text més punyent, no podria ser més actual aquests últims dies. Com podem posar a debat el salvament o no de vides humanes? Persones que fugen de la guerra i la misèria als seus països d’origen i supliquen ajut des de barcasses enmig del mar? Costa ha encertat en explicar-nos una tragèdia col·lectiva que es viu més sovint del que coneixem, a través d’un fet puntual que aquesta setmana s’ha tornat a repetir vora la costa Italiana.
Aquests espectacles els podreu veure a la Gira Píndoles, els dies 25, 26 i 27 de juny al Maldà, Tantarantana i Flyhard respectivament, a les 20h30.
No ens oblidem d’un premi molt interessant que s’entrega a banda de la gira. Es tracta d’una residència artística d’una setmana a Cal Gras, una preciosa casa rural a Avinyó, on poder desenvolupar les idees, posar-les en pràctica i donar-les-hi forma. Aquest premi se l’ha endut la que en la meva opinió ha estat la millor peça del festival, escrita per Nuria Corominas i dirigida per ella mateixa i Irene Vicente, El Sopar o de com ella sopa sola el dia de l’aniversari de la mort del seu pare.
No puc acabar sense destacar altres propostes que m’han semblat molt interessants, 18 participants al festival són molts, i molts mereixen ser anomenats a part de les que han rebut premi. En primer lloc, un musical, Jo, desconegut, d’Oscar Domínguez. Un format que no se sol veure en microteatre, ben interpretat, tant actoralment com vocal, i amb un missatge que encoratja a l’artista a continuar treballant superant, d’una manera original, els moments en que tot sembla perdut. Welcome to Berlin, de Núria Deulofeu i Jaume Viñas, on veiem els dubtes pels que passa una parella quan una de les integrants té l’oportunitat de marxar a treballar fora. Una peça amb una trama molt senzilla i quotidiana que t’enganxa amb els seus detalls tan propers a la nostra generació, t’emociona al veure’t reflectit en tots els matisos i les inseguretats viscudes per aquests millenials, que ara es plantegen diferents tipus de relacions. De part del Collettivo Terzo Livello, arriba Documento 17, un espectacle que barreja clown, dansa, acrobàcia i reflexió sobre el paper del públic en una performance. Un espai on els intèrprets proposen un punt d’inici des del que qualsevol cosa pot passar ja que l’espectador aviat es converteix en un actiu protagonista.
Last but not least, un grapat de comèdies molt ben travades i interpretades que ens parlen de petites desgràcies alienes en les que efectivament tots ens hi veiem representats. RRHH, de Lara Díez, una entrevista de feina i una cita del tinder, Duérmete niño, de La Niña Bonita, el mètode Estivill en seriós dubte, A propósito del miedo a volar, de Jordi Diamant, on David Lynch destrossa l’amor de joventut; i La Inversemblant Peripècia de James Richards, de Sílvia Navarro, un univers que desdibuixa la línia entre veritat i mentida. Per sort, tots aquests espectacles formen ja part de la cartera d’espectacles que aniran girant per tot Catalunya les properes temporades, i encara teniu moltes oportunitats de poder-los veure. Pareu bé les orelles!
Sílvia Mercè i Sonet
@pinyasonet
