Enmig d’una platea del tot plena, enmig d’una
nit de victòria del Barça, enmig d’una vigília d’eleccions
“españolas”, una companyia 100% sabadellenca va estrenar
universalment la peça teatral Una
família normal de la dramaturga Marta
Buchaca en un doble salt mortal ja que, no només n’assumien el
risc d’aixecar-la sense cap ajut municipal, sinó que es veien amb
cor de fer-ho lluny del circuït artístic barceloní que, ens agradi
o no, significa circuït català. Sap greu que un esforç titànic
com és ara aquest, es limiti a una sola nit i bona
nit, sense cap presència
institucional. La següent funció tindrà lloc en l’àmbit privat
del Fresc Festival que aquest estiu celebra la seva tercera edició.
L’obra
ens planteja amb cruesa una realitat que, com es va comentar a la
postfunció, es pot arribar a percebre com “normal”. Tothom es fa
a la manera de fer de la seva família i, més enllà d’aquests
paràmetres, pot semblar que la pròpia és la consuetudinària. És
en aquest punt en que arrenca la funció que esdevé ondulant amb
el·lipsis, trompe d’oeil
i un virtuós joc de llums que va emmarcant cada escena. Els actor ,
mai no desapareixen, s’asseuen entre cametes imaginàries i mai
deixen de trepitjar el prosceni. Talment com en els anclatges de la
vida en què tothom és baula de tothom en un únic cadenat des del
part fins el prestatge del cementiri.
L’argument
central sobre l’origen de la culpa, la injustícia en les
valoracions de qui n’és responsable, la veritat que s’amaga a
casa de potser els nostre veïns, ens arrossega amunt i avall en un
prodigiós artefacte dramàtic on apareixen amb tota la seva
categoria els actors. La peça arrenca des del desconsol i com
conhortar-lo, de la fragilitat dels sentiments i les infidelitats, de
la mentida en les relacions de tot ordre (paternofilials, de parella,
fraternals…) que condueixen a la tènue autenticitat del que ens
diem.
Plantejada
com un mecanisme desafiant del temps lineal, l’autora captiva
l’atenció de l’espectador amb un seguit d’estats d’ànim que
et van sangglaçant fins el monòleg final en que la Sílvia Ricart,
immensa, emula l’òrfena Jane Eyre en una versió de pare-filla i
no d’oncle-neboda. El colofó de l’obra deixa el públic atordit,
amb la secreta satisfacció del plaer culpable. M’aventuro a no
descartar que en algun passatge de l’obra no hi hagi ningú que no
si hagi sentit reflectit.
Els
actors ‘titulars’ de la companyia Estrena
morena, mestres de la vis còmica amb
diverses estrenes a l’esquena (Paco Mir i Anna Fité), es descorden
definitivament i s’exposen en un crescendo dramàtic del tot
inaudit. Destaquem el monòleg d’en Jep Barceló a la manera del
millor Von Trier o Haneke on no fa cap concessió o el posat
d’incredulitat davant del món que va desenvolupant en Carles Prats
que no deixa de créixer en cap moment de l’obra. Molt solvent
l’Albert González com a Toni i adequada la direcció de l’Alba
Collado.
La
Sílvia Ricart, vola en tots els registres i no xiscla: sap
queixar-se; no plora: s’entristeix fondament; no s’acomplexa: sap
rebel·lar-se. Una actriu de categoria internacional. I és que
néixer a Sabadell i fer-hi carrera, no sempre comporta el
reconeixement que la ciutat i els seus artistes, mundialment, haurien
de rebre.
Memorable
el disseny de llums de Llorenç Parra que es converteix en el 5è
actor de l’obra i conceptualment austera i explícita
l’escenografia de Llorenç Corbella que amb les limitacions que
comporta l’audàcia d’un projecte sense cap col·laboració,
aconsegueix situar-nos arreu i enlloc, sense cap efecte especial. Un
encert/virtut.
Si
jo fos vosaltres, ja estaria buscant entrades pel FRESC Festival on
es celebrarà la 2a funció el 13 de juliol:
http://www.frescfestival.cat/fresc-festival-2019-familia-normal-estrena-morena/
P.S.
En la subtitulació del curt que engega l’obra, es tradueix ‘blue
girl’ com ‘noia blava’ quan realment significa ‘noia trista o
noia deprimida’. No és un fet en excés rellevant però vist que
obre la funció, situaria molt millor l’espectador.
Pere Urpí
