Els llums fan un crescendo. A poc a poc, una claror tímida regna a l’escenari, encara desconegut. Hi veiem un cos massís, de color negre. És un prisma perfectament quadrangular, i s’imposa com l’indiscutible rei de la pista. Dos segons després, però, s’esfuma, i ara al seu lloc trobem un buit, encaixat dins una paret blanquinosa. “Ah, és una porta”, puc imaginar que pensen uns quants espectadors.
Amb aquesta il·lusió òptica, d’una força aclaparadora, comença Casa de nines, 20 anys després, una obra de teatre que se suma explícitament al joc de la ficció per imaginar què passaria si Nora Helmer tornés a la casa que va decidir abandonar a Casa de nines (1879), d’Henrik Ibsen. És, doncs, una obra que es construeix a partir d’una altra obra, de l’obra mestra d’Ibsen, conegudíssima i estimadíssima per molts. Ara bé, no us heu de preocupar si no coneixeu la història original; Lucas Hnath, el dramaturg americà que ha escrit aquesta “segona part”, l’ha pensat de tal manera que tothom pugui entendre-la. Quan hi entreu, només cal que tingueu en ment que Nora, la carismàtica protagonista, va marxar per la porta de la casa que havia vist néixer el seu matrimoni i els seus tres fills, llavors encara petits.
PORTES. Gràcies al miratge inicial, la porta apareix com una figura plena i, després, com un espai buit. Una doble visió que ens enganya la vista, o potser no. Potser és que ens parla amb la màgia d’allò simbòlic. El buit de l’absència de Nora; el ple, de la seva presència, omniscient, perquè encara que fugís, la seva ombra no va difuminar-se. El buit de l’alliberació de Nora, que va atrevir-se a començar una nova vida; el ple de la càrrega pesada i dolorosa que la família no va poder esquivar quan va anar-se’n. Sigui com sigui, és una porta imponent, com les que creava Antoni Tàpies.
La directora Sílvia Munt proposa en aquesta ocasió una escenografia funcional. A l’escenari destaquen dues cadires, dos bancs i una mena d’estructura que ve a simular una casa oberta, com si hagués estat partida per la meitat, com passa en tantes cases de nines de joguina, precisament. Gairebé tot és blanc, negre o gris; es tracta d’un joc de contrastos, de colors oposats. I, al mig, hi resta un gran espai cromàtic, que és omplert per la història explicada, amb els seus matisos i colors. Perquè Hnath ens demostra, amb els dubtes i les conviccions dels quatre personatge que desfilen per l’escenari, que res és blanc o negre, sinó que els sentiments i les reaccions que provoca una fugida són molt més complexos. Les relacions entre persones —ens xiuxiueja—, són de tots colors. I les actrius Emma Vilarasau (Nora), Isabel Rocatti (Anne Marie) i Júlia Truyol (Emmie), així com l’actor Ramon Madaula (Torvald), aconsegueixen encarnar un gran ventall de tonalitats d’una forma amablement elegant.
PAPERS. Casa de nines, 20 anys després ens recorda la importància dels papers, entesos en un triple sentit. Els papers que se signen —de divorci, de defunció— són al nucli del conflicte que l’obra presenta, i condicionen essencialment la vida dels protagonistes. La reflexió sobre els papers que té cadascú dins la societat, sobre els rols de gènere, no deixa de bategar al llarg de tota la funció. I, finalment, hi trobem els papers que aparentem quan ens relacionem amb altra gent; Nora reconeix que mai havia estat ella mateixa quan estava amb Torvald, el seu exmarit.
MATEM LES NINES? El cost d’oportunitat hi és també una idea latent. Torvald, que dirigeix un banc, deu controlar aquest concepte sense problemes, des d’un punt de vista econòmic, però de ben segur que mai l’havia entès tan autènticament com quan Nora va sortir per la porta, fa vint anys, i ell no va reaccionar com hauria volgut. Nora pensa en tot allò a què va renunciar amb aquella decisió. “Molta gent pensa que ets morta”, li etziba Anne Marie, la dida dels seus fills. Ho acceptarà, ella, amb dolor i valentia, defensant un cop més que, en un sentit metafòric, cal matar les nines? O el pas del temps fa que ho vegi d’una forma diferent?
Nora fa una crítica atrevida del “et trio a tu per sempre”, o sigui, del matrimoni, perquè, segons diu, “la gent canvia”. La sala és plena de parelles, moltes de les quals segurament estan casades, i ric per sota el nas. Em pregunto, una mica de broma, una mica de veritat, si aquesta obra de teatre farà que alguns d’ells s’adonin que els seus “jo” actuals ja no són compatibles. El teatre hauria de servir també per això.
És, doncs, una Casa de nines amarga. Ah! I si la vas a veure, porta papers, tant kleeneks com una llibreta; voldràs apuntar frases del guió i, n’estic segura, t’emocionaràs d’una manera lúcidament profunda.
Berta Coll
@bertacoll77
