Tots
els qui ens preguntem què hi ha darrere dels espectacles estem de sort, perquè
amb el concentrat de cinc sessions “El teatre per dins”, el TR3SC desgranarà
les fases de creació d’una obra teatral de la mà dels mateixos professionals.
El
cicle ha començat com toca: pel començament, amb la dramatúrgia. I ha escollit
un escenari ben especial per fer-ho: la Sala Beckett, coneguda com “l’Obrador”,
un referent en l’escriptura dramàtica pel foment de l’autoria contemporània a
través de la formació, l’experimentació, la divulgació i l’exhibició.
Els
ponents, encertadíssims també: el director de la Beckett, Toni Casares, i el
dramaturg Joan Yago, en cartell a la mateixa sala amb l’espectacle ‘Bluf’, que
els assistents vam poder veure finalitzada la xerrada. Així doncs, una vetllada
rodona per la possibilitat de parlar de tu a tu amb dos grans coneixedors de
l’univers dramatúrgic i gaudir del resultat d’aquest treball inicial.
Per
Yago el teatre és una vocació, i l’escriure i el dirigir (també és director)
només es troben per darrere d’una cosa: la qualitat d’espectador. “Com m’ho passo
millor és veient espectacles. Jo sempre vull anar a veure teatre, la professió
no m’allunya de les platees”. Escriu sobre allò que “necessita escriure”, però
habitualment el seu procés d’escriptura no és individual, sinó fruit d’una
trobada col·lectiva. De fet, assegura que “el pitjor de la dramatúrgia és la
solitud” i es declara una persona insegura que, si algú no ho evités, no
deixaria de guixar el text que ja ha escrit. Ho confessa: “Sol no treballo bé”.
Per això es troba molt a gust amb La Calòrica, la companyia que va crear ara fa
cinc anys amb companys de l’Institut del Teatre i de la qual signa quatre de
les seves cinc produccions.
Allò
que empeny Yago a teclejar és quan es posa de manifest “una història que
necessita ser explicada”. És a dir, quan se n’adona que aquella idea que fa
temps que li ronda pel cap –i que li ha arribat més per detecció (per exemple,
perquè l’ha llegit al diari) que no pas per inspiració– la té més gent.
Llavors, analitza si el tema dóna per escriure’n un text teatral i, en cas
afirmatiu, s’hi llença de cap.
Toni
Casares –que va voler remarcar que, tot i haver-hi fet alguna incursió, no “se
sent” dramaturg– assegura que “admira i enveja profundament” els dramaturgs perquè
fan “un acte de valentia bestial en descobrir-se a si mateixos a través de
l’escriptura”. Ell, que quan s’ha vist reflectit a la pàgina l’ha estripada
temorós, valora especialment aquells qui són honestos i es deixen anar, “volen”,
sense preocupar-se de la imatge que transmeten o les lectures ideològiques que
es poden extreure dels seus textos.
Si
per Yago el pitjor és la solitud, per Casares ho és el principi i el final del
procés. Titlla de terror el fet de trobar-se davant de la pàgina en blanc i
creu que –com també li passa en la faceta de director–, sempre queda un punt
d’insatisfacció; mai es té la sensació que estigui acabat del tot. Yago ho comparteix:
“És un virtut i una putada alhora, perquè el text està viu i això es
meravellós, però sempre podries estar corregint...”
En
el seu cas, però, ho ha experimentat poc perquè, inquiet com és i d’acord a la demanda
dels teatres en els darrers anys per estrenar textos contemporanis, s’ha vist
immers en una “creació impulsiva”. Quan tot just acabava una obra, ja
n’escrivia una altra. Això l’ha portat a crear molt, ràpid i a analitzar pel
camí què funciona i què no. Afirma que no se’n penedeix gens. Al contrari, ha
estat “fantàstic i just el que necessitava” per començar, però no deixa
d’envejar una mica l’autor que pot acabar un text i tancar-lo en guaret durant
uns mesos per revisar-lo, demanar l’opinió, etc. “Jo això no ho he pogut fer
mai. A mig text ja he hagut de fer lectures amb els actors i és molt important
deixar respirar els textos. A partir d’ara intentaré fer-ho”.
La
situació que ha viscut Joan Yago i la seva generació d’autors és, però, ben
anòmala. El procediment habitual, com explica Toni Casares, és enviar un text
al teatre, que aquest se’l llegeixi i, si agrada, es tira endavant. Encara que
sigui 3 o 4 anys més tard. A diferència d’altres espais, on es compta amb un
Consell de lectura que proposa obres a la direcció, la Beckett realitza aquesta
selecció de manera molt familiar. Només són dues persones –el mateix director i
el coordinador artístic, Víctor Muñoz– qui absorbeixen la quantitat ingent de
projectes que els arriben i, més que programar un text per una lectura que els
enamora (que també), s’inclinen per donar sortida a obres d’autors que han
madurat a l’Obrador o bé que els arriben en moure’s dins els cercles de
l’escena. Vaja, que mai han trucat a ningú per haver llegit de casualitat el
seu text i voler estrenar-lo.
D’altra
banda, Casares té molt present que, tot i el risc de poder punxar de públic,
cal brindar oportunitats als creadors, convençut que “és fent com s’aprèn”. “Si
el Joan Yago és tan bo és perquè ha estrenat molt. Si no hagués pogut estrenar
el primer text, i després un altre, i s’haguessin anat quedant al calaix,
estaria escrivint sempre la mateixa obra, que és el que els passa a molts. Els
autors s’enriqueixen i evolucionen escoltant com els espectadors respiren la
seva obra”.
Yago
observa que, malgrat les discrepàncies generades pel T6 del TNC (el programa de
promoció de l’escriptura teatral contemporània a través de sis autors) o els
assajos oberts i La Kompanyia del Teatre Lliure (espectacles de petit format
duts a escena per joves directors postgraduats en direcció i dramatúrgia a
l’Institut del Teatre, i la creació d’una companyia estable formada per joves
en procés de professionalització, respectivament), aquestes iniciatives eren “un
intent, alguna cosa” per propiciar la inserció dels joves creadors als grans
teatres. Ara, sense elles, llença un crit d’alarma: alguns autors poden
abandonar –com alerta que ja està passant– per no visualitzar un futur dins el
sector.
Viscut
i optimista, Casares trenca una llança a favor de la nova Beckett al Poblenou
(hi traslladen la seu), un espai que ha de permetre donar a llum un artefacte
que encara no existeix a Catalunya: un centre de creació que no és ni un gran
teatre públic, ni un teatre comercial, ni una sala alternativa petita com les
dels anys 90. És un “híbrid” que ha de fer possible la independència
institucional, allunyar-se de l’afany de taquilla i afavorir el treball de
caràcter més artesanal, relaxat, sense pressions...
Dues
veus que conflueixen, doncs, per potenciar el suport a la dramatúrgia; el
primer esglaó en la construcció d’un espectacle, la llavor que sembrarà el joc
de la ficció per tal que esdevingui real i màgic als ulls de l’espectador.
L’inici del tot. Un acte de valentia.
