RECOMANACCIONS. cròniques ‘a la cuina’


12/06/2019

Crònica sobre l'assaig obert de Flam

Riures i llàgrimes a la Fabra i Coats

per Aída Pallarès

“Per què heu vingut?” preguntava, una vegada i una altra, Roger Bernat als assistents a l’assaig obert de FLAM. Què motiva a un grup de persones a desplaçar-se fins a la Fabra i Coats de Barcelona per veure un fragment d’un assaig d’una obra de teatre? Quin interès té veure, en un altre espai i amb un altre vestuari, el que podran veure de debò al cap d’uns dies? “Veniu a veure si us agradarà o a intentar veure què hi ha d’interessant en un esbós teatral? preguntava, de nou, Bernat. Potser té raó Roberto Fratini i vivim en la “litúrgia de la impaciència”?

Així començava la primera trobada de Factoria Grec. Un assaig on, com a molts muntatges de Bernat, l’espectador va acabar tenint més paper del que s’esperava. Un assaig que, sense voler-ho, es va acabar convertint en la representació d’una representació. Abans, però, quatre línies de context: Factoria Grec és una activitat organitzada pel Festival que permet als espectadors veure la posada a punt d’algun dels muntatges programats. Veure néixer, d’alguna manera, una obra. Dijous 30 de maig, tocava FLAM. I el titular, sense saber-ho, es va convertir en tota una premonició: S'ha de sorprendre sempre l'espectador?


Primera sorpresa: No hi ha assaig. Arribem, entrem a la sala i Bernat ens explica que veurem un petit vídeo del que havien assajat pocs dies abans. La raó? La peça encara no s‘ha vist en públic i la presència d’una cinquantena de persones no il·lusionava massa a la companyia. Ara tocava assaig, assaig i més assaig. Segona sorpresa: La sinceritat amb la què parlen Bernat i Fratini, dramaturg de la peça. Desenganyem-nos: el públic és, normalment, la peça final del trencaclosques. Tercera sorpresa: Aquest cop l’espectador tindrà un paper (una mica) més secundari.


FLAM neix de la queixa d’un parell d’actrius. Un dia, després de veure No se registran conversaciones de interés, van acusar Roger Bernat de fer un teatre fred i intel·lectual, argumentant que el públic el que vol és emocionar-se, veure els actors riure o plorar. Tot i que la seva resposta inicial va ser que qui vol riure i plorar, per comprovar que està fent bé la seva feina, són els actors, s’ho va repensar i va decidir que en el seu proper espectacle només hi hauria riures i plors. "Sonrisas y lágrimas". I va néixer FLAM, un muntatge on els actors i actrius es passen tot l’espectacle rient o plorant, sense cap mena de justificació.


No hi haurà, ens explica Roberto Fratini, una narració convencional. La raó? Evitar qualsevol justificació i que l’espectador necessiti inventar-se una història per entendre per què riuen o per què ploren els intèrprets. Senzillament exploten la tecnologia bàsica del teatre. Una tecnologia compartida ja que, com explica Bernat “anem a veure pel·lícules o teatre per emocionar-nos. Hi anem a activar el nostre diafragma per reconèixer que encara som éssers humans, que som capaços d’empatitzar amb altres persones”. 

També Fratini, considera que vivim en una tirania emocional, en l’era del massatge. “Actualment se’ns convida constantment a descomprimir tensions i sempre busquem emocions, experiències” explica. El públic, per tant, no serà del tot passiu: haurà de decidir si riu o plora i si fa allò que toca. Què han vist de moment durant aquests mesos d’assaig? “Que el riure és enganxifós i el plor és distanciador”. Per comprovar-ho ens haurem d’apropar al Teatre del CCCB. De moment, hem viscut la recerca, hem vist un esbós, hem format part d’una representació.