El passat dilluns
13 de maig vam colar-nos a un assaig d’Unheimlich,
un muntatge de la companyia Pelipolaca que, juntament amb Les desvestides, ha
estat guardonat amb la beca Despertalab. L’experiència conclourà amb la
representació, a partir del dia 22 de maig, de la seva proposta a la Sala
Àtrium.
Vam tenir el
privilegi de poder veure una mica del procés creatiu i tenir un petit tast de
l’obra, però no hem sigut les úniques en poder-ho fer: Unheimlich ja s’ha deixat veure en unes quantes prèvies. El 2018 va
fer la primera a Embrions, dins d’Escena Poblenou i durant el 2019 va voltar
per Catalunya: al març a l’ETC de Vic, i a l’abril de nou a Barcelona al Centre
Cívic Parc Sandaru i a Terrassa durant el M.A.R.T(a).
Durant aquest
temps, el projecte ha anat agafant forma. Irene Vicente, directora i dramaturga
de l’espectacle, comenta “les prèvies ens han anat molt bé per a poder veure
què funciona i què no dalt de l’escenari, i així modificar l’espectacle i
millorar-lo”
El cos és el
protagonista de l’obra, i potser per aquest motiu ens trobem davant d’una
proposta de teatre de gest. Són l’actitud, les mirades, el tempo i la
col·locació del cos que prenen relleu. Per tant cal un treball de memòria
propioceptiva, més que de memòria verbal. Carla Tovias, assessora de moviment
diu: “en general la gent viu en desconnexió amb el seu cos, si no l’utilitza
per al seu ofici - ballarins, esportistes - no té entrenada aquest tipus de
memòria”. Així doncs, les actrius han d’esforçar-se per transmetre tot el que
volen dir a través del seu cos, entrenar la col·locació i exercir la memòria
postural o propioceptiva constantment, en altres paraules, esdevenir plenament
conscients del seu cos.
Durant l’assaig vam
poder veure una escena ja muntada que estaven polint, i tot i ser un tast del
que serà la totalitat de l’obra, ja vam poder entendre la temàtica i la
denúncia que proposen. Dues dones vestides en un museu ple de quadres amb nus
femenins decideixen començar un joc d’imitacions, despullant-se i mimetitzant
postures clàssiques. En aquest exercici satíric, es qüestionen els prejudicis
sobre la nuesa femenina, que paradoxalment permeten la seva representació de
dones despullades en obres d’art, però que en canvi serveixen per censurar el
dret de les dones a exposar el seu cos, sense la mediació de la mirada
estètica.
Com deien les
Guerrilla Girls, ha d’estar despullada
una dona per poder entrar al Metropolitan Museum? Elles ja havien denunciat
la desproporcionada relació entre homes i dones artistes en aquest museu en
contraposició a l’elevada proporció de nuus femenins representats. Per què els
museus estan plens de nus femenins, però en canvi Instagram censura mugrons
femenins constantment? Quina és la nostra visió de la nuesa i com canvia
aquesta segons l’espai (la platja, un museu, les xarxes socials, l’esfera
privada) o la persona (cossos no normatius, gènere, edat) que el protagonitza?
Així doncs,
l’espectacle ens proporciona un seguit de reflexions en clau feminista sobre la
nuesa femenina i també sobre els cossos no normatius, i ens obliga a
preguntar-nos per la seva invisibilització i la nostra mirada plena de
prejudicis. L’obra convida a la deconstrucció d’aquestes idees i es
materialitza com una crida a la visibilització de tots els cossos. No us la
perdeu!
Iris
Llop i Anna Molinet
