Seguir amb freqüència l’agenda escènica –sobretot de fires i festivals,
altament nodrits d’estrenes– té premi: disminuir la insaciable sensació que et
perds coses. De moment encara no és possible estar a dos (o més) llocs alhora
i, per tant, alleuja saber que tal espectacle ja l’has vist o que tal altre el
recuperaràs properament en un altre certamen o perquè ja està programat en temporada
estable. Que es tracta d’això, que a les companyies els surtin bolos! Però
tenir-ho tant a l’abast i perdre l’ocasió no és fàcil de portar. És així. Com
tampoc que la pluja, capritxosa, esguerri els plans i a vegades no sigui
possible reubicar-ho en un altre espai. I fins aquí, perquè ara ja entraríem a
reflexionar que, com a art en viu, les obres evolucionen i ni el treball és el
mateix en una estrena o més endavant (fruit del rodatge i el retorn del públic),
ni hi ha dues funcions iguals.
El que és clar és que una o altra tria de propostes pot canviar
absolutament la visió d’una fira. D’aquest Trapezi 2018 ens quedem amb, com a
mínim, quatre idees:
Primera: El circ tradicional no morirà mai perquè, com a bon clàssic,
perdura en el temps i sap adaptar-se al moment. En són dos bons exemples ‘L’Homme
Cirque’, on David Dimitri fa apologia de l’“encara més difícil” amb una proesa
rera l’altra representant tot sol tots els papers de l’auca; i ‘Set Up’ dels
clowns Los Barlou, que sense inventar res de nou –l’argument es basa en uns
maquis sapastres que, en lloc de muntar, es disposen a fer el show– arrenquen les riallades
intergeneracionals del públic. Pura teràpia.
Segona: El circ contemporani s’obre pas sense timidesa, tirant-se de
cap a la investigació de nous formats, nous usos dels objectes, noves
manipulacions. Els francesos i suïssos són uns grans capdavanters d’aquesta
línia. La Compagnie H.M.G ens ha sorprès amb la singular ‘3D’, a cavall entre la
dansa i el circ, la física i la tecnologia, explorant el moviment i el so que
se’n desprèn; la Compagnie Cirque Au Carré ens ha ensenyat l’elasticitat dels malabars
en una juganera teranyina de fils; o els ja mencionats Les mains, les pieds et
la tête aussi han demostrat a ‘Santa Madera’ que la roda cyr pot transcendir el
seu estatus d’aparell acrobàtic.
Tercera: La dramatúrgia encara és força absent en moltes de les peces,
reduint-les a una consecució de números que es queden en l’exercici tècnic. Habitualment
s’enduen l’aplaudiment impressionat dels espectadors, però no els deixen pòsit
emocional. Totalment lícit i merescut, i no exclou ni un bri de qualitat; però
ho volem tot, ves. També n’hi ha exemples: ‘Mobil’ de La Güasa Circo Teatro,
que té suficients ingredients per bastir una història –un personatge excèntric
que fabrica circuits de pilotes en moviment– però s’encalla en un joc de
malabars; o els també esmentats Cirk’Crash amb ‘Briks’, que mostren les
disciplines dels seus integrants sense acabar d’estirar el fil narratiu que els
brinda l’escenografia.
Quarta: El circ català té molt bona salut i cobreix un ampli ventall de
propostes que evidencien aquesta riquesa: la bonica estranyesa i capacitat de
comunicació de Mumusic Circus amb ‘Flou Papagayo’, les acrobàcies amb bales de
palla d’Amer i Àfrica a ‘Envà’, el circ inclusiu i sense limitacions de (Cia)3
amb ‘Mur’, els tallers familiars de circ de Los Herrerita, el clown
divertidament absurd dels Slow Olou... i tantes altres companyies que han
actuat aquest Trapezi o formen part del sector. Fires com la de Reus (amb un
Pla Integral al darrere) ajuden a enfortir el circuit per tal que la creació i
l’exhibició circense del país creixi, es desenvolupi i viatgi més enllà de casa
nostra. Com ja fa. S’està picant pedra.
