A la nau de la sitja de Tàrrega els actors de
la companyia Laminimal semblen disposats a assajar un capítol de la sèrie Cuéntame. Pantalons ‘pata de elefante’,
patilles fins al coll, els colls de les camises fins al pit... Hi ha una sala
plena de cadires. Serà l’escenari. Els actors prenen la paraula dirigint-se
cadascú a un grup determinat d’espectadors que, ara per ara, són simplement
cadires, en una mena de monòlegs que se solapen uns a altres: comença a parlar
un, després un altre sense que el primer calli. Al cap de pocs minuts, el caos
oratori és total.
“Parem”. La veu és la de la Daniela de Vecchi,
l’única vestida amb texans del segle XXI entre els personatges anacrònics. La
directora. “Està bé, està bé... Però hi ha hagut un moment en què...” Els
actors diuen la seva: “Jo no m’he quedat amb el meu peu”, diu un. El peu és la
frase que diu el que parla abans i que serveix com a senyal per començar ell a
dir el seu text. “‘Murió por defenderlo’, és quan dic això, que has d’entrar”,
li aclareix el company. Hi ha alguna cosa que no convenç alguns actors.
L’escena sembla, tot plegat, un complicat ‘encaje de bolillos’, però no, la
Daniela ho veu tot clar: “Vosaltres dos sembla que us molesteu una mica perquè
esteu bastant a prop, però tranquils perquè no molesteu els espectadors, ells
ho escoltaran tot perfectament”, diu.
L’assaig es reprèn, amb la Daniela mirant a la
cara cada actor quan pren la paraula, bellugant-se per la sala sense perdre
detall. És el que passa quan dirigeixes una obra que has creat tu mateixa (amb
un parell de textos de Juan Mayorga i de Sanchís Sinisterra) i actors de la
teva companyia la representen: la complicitat i la confiança són totals. Així
es respira.
“Els actors es capfiquen en els seus
personatges i, en certa manera, li donen el seu caràcter, fins i tot mantenen
els propis noms”. El mètode de la companyia LaminimaL presuposa sistemes,
accions físiques que es repeteixen, variacions de gestos pautats, però amb
llibertat. Tot comença a partir d’una partitura física i és un espectacle de
teatre, però fronterer amb la dansa i la música. “No improvisem, treballem molt
els gestos. És una espectacle lliure dins d’una pauta, com el jazz, que té la
seva partitura però es deixa endur, dins d’uns patrons”.
“Adelante hombre del 600 (pum, pum) la
carretera nacional es tuya”..., canten tots els intèrprets, movent-se pel mig
de la sala. Ritme i diversió. Sembla que tot i el missatge reivindicatiu de
l’obra, riurem. “En l’obra hi ha deu històries de supervivència”, ens explica
Daniela mentre els actors passen a una segona sala, on assajaran una altra
escena. “Crec que a la generació que ara tenen entre gairebé 30 i 40 anys, com
aquests actors, se’ls ha negat parlar del seu passat recent. Aquí ho fan”. La
directora ha dramatitzat alguns fets dels anys 70 extrets de diaris de l’època.
Per això en l’obra no hi ha una narrativa lineal sinó de representacions que
portaran a cada espectador als seus propis records o a moments històrics. “Els
estarem parlant de la seva història recent!”, diu la directora.
“La llum de la democràcia se’ns va menjar la
resistència”, diu De Vecchi, parlant en primera persona tot i que remarca que
ella és brasilera. Perquè l’obra parla de la Transició espanyola, un període
que fins ara ningú no ha gosat criticar. No és gens fàcil. Es veu en l’assaig,
que ja ho tenen molt rodat, de fet, una versió molt primitiva d’aquesta obra va
obrir l’Àtic 22 del Tantarantana el passat mes de novembre. Res a veure amb el
que ha esdevingut l’obra, ens diu Daniela.
L’escena que ara assagen representa la nit de
cap d’any del 1975, l’any en què morirà Franco. Amb Gloria Gaynor cridant “I
will survive!”, els actors fan una coreografia arriscada: una cosa és l’assaig,
una altra cosa serà la funció, que pot portar més d’una sorpresa per al públic
(sorpresa divertida, no diem més...).
