Primera crònica

“La
dansa no és difícil, és desconeguda”. Aquesta és una de les afirmacions més
consensuades sentida aquests dies a Olot en el marc del festival Sismògraf, que
des de dijous 20 d’abril fins demà diumenge Diada de Sant Jordi sacseja per 9a
edició la capital garrotxina. Hi ha com una reserva, com una por a no entendre la
dansa que la situa al final de la llista quan es vol anar a veure un
espectacle. Tenim la necessitat de disposar de més eines per atrevir-nos a
mirar-la i processar-la en plenitud. I segurament ens serien ben útils, és
clar, però tot plegat pot ser més senzill. Es tracta sobretot de trencar
clixés, una pirueta que al seu gir permet desprendre’s de cuirasses i obrir els
sentits cap a una nova perspectiva.

El
Sismògraf ja ho ha fet i molt del públic que aquests dies “la balla per aquí
dalt” també. Quan véns constates que la dansa és molt més híbrida de com se l’ha
venut sempre, va moltíssim més enllà del ballet (l’etiqueta més pesant). “Moviment
artístic” se li escauria més! El fet és que aquesta obertura, aquesta transversalitat,
omple d’aire un sector que –com molts d’altres en les arts escèniques– sempre s’ha
sentit petit, menystingut, deixat de banda. S’estan fent múltiples esforços des
de l’Administració per revertir aquesta situació –un bon exemple és la inclusió
del Sismògraf des de fa 3 anys dins el mapa dels Mercats estratègics de les
arts escèniques i la música del país o el Pla d’impuls de la dansa, que suma
complicitats per dignificar-la i apropar-la a la gent–, però la volta que ho
canviarà tot només la pot fer un mateix… i és tan simple com deixar-se tocar,
emocionar, sorprendre, de la mateixa manera que ho faríem amb una altra art.

En
els dos dies i mig que portem de festival hem gaudit d’un munt de sacsejos amb
diferents hipocentres. Des del risc d’incorporar nous llenguatges del moviment
a escena com els minimalistes i espasmòdics gestos fragmentats de Tomeo Vergés
X Man Drake a ‘Anatomia pública’ o l’esplèndida fusió cultural del hip hop dels
Brodas Bros amb la dansa tradicional basca de Kukai Dantza a ‘Topa’ amb una contagiosa
exhibició d’energia positiva, fins a l’impacte de les imatges amb propostes com
‘Perra de nadie’ d’una Marta Carrasco imponent des de la fragilitat de qui es
nega a si mateix o ‘O.V.N.I’ del Col·lectiu Big Bouncers que qüestiona l’ús, l’existència
i l’obsolescència dels objectes portant-los fins al surrealisme. La pista de
ball ha abraçat altres narratives reflexives com ara ‘Let sleeping dogs lie & of no fixed abode’ de Laura Aris & Jos Baker, dues peces independents
i molt personals al voltant de la solitud, la cerca i el dolor i ‘The endgame’
de LOKKE (Olatz de Andés) en què els ballarins entren en joc en un tauler d’escacs
on, com a la vida, el triomf i el fracàs pot dependre d’un mer moviment. També
s’ha convidat a la participació amb treballs ben oposats: d’una banda, el lúdic
i divertit ‘Lur away’ de Sra. Polaroiska que, una mica a l’estil del programa televisiu
1000 maneras de morir i amb un humor
calidoscòpic, subministra un seguit d’instruccions per sobreviure a tot tipus de
situacions ja sigui l’atac d’un os, una intensa tempesta de neu o la pèrdua d’un
ésser estimat; i, d’una altra banda, el ‘Welcome’ d’Amebeu Teatre en què el
públic experimenta l’èxode dels refugiats, maleta en mà i amb una història pròpia
seguint el curs del riu en la negror de la nit i l’anonimat (encertadíssim site
specific).

Qui
està resultant ser el gran terratrèmol del Sismògraf és el coreògraf i
performer Pere Faura que, a l’espera de presentar la tercera peça de la
trilogia ‘Sweet Suite’ aquest dissabte al vespre, ja ha posat damunt de la
taula un ric debat sobre la precarietat del sector –de la dansa, però extrapolable
a qualsevol altra professió–, els límits entre la forma i l’ètica, així com la
dansa com a vàlvula d’escapament social. Déu n’hi do!