Postfunció de “Cels”

Trencar el gel en una tertúlia amb el públic sempre resulta complicat, però quan es tracta de textos com els de Wajdi Mouawad el nus a l’estómac s’afegeix a la vergonya habitual i, tot i que el bombardeig d’idees al cervell no s’atura, costa començar. El canvi d’escenari resulta, en certa manera, un descans. La fredor escollida per descriure el refugi on un grup de desconeguts investiguen una xarxa de terrorisme internacional topa amb la calidesa coneguda del bar de la Biblioteca que, sense voler-ho, convida a deixar-ho anar tot.

Mouawad ens deixa un final dur, d’una cruesa que arriba molt endins quan ens encara a la realitat de l’obra: no podem evitar sentir-nos còmplices de les atrocitats del món, per molt lluny que siguin, les fem nostres. Sense voler desvetllar l’argument, el que fa més mal de Cels és que escapça la realitat i ens permet sentir la por en majúscules, fins i tot abans que els mateixos personatges. I no pots aixecar-te de la cadira, és clar. Si pensem en el Mouawad que vam conèixer a Incendis, retrobem aquell viatge de descobriment però a la inversa; amb Cels la novetat és dins cinc personatges deshumanitzats que lluiten contra ells mateixos en un espai buit i una situació límit. Però, a mesura que avança la investigació, els personatges es van despullant i ens sembla començar a intuir un final que no volem acceptar.

L’obra interpel·la la nostra generació directament amb un entorn molt digital però és en el rerefons de l’argument on hi trobem el crit generacional real. A través de la relació dels personatges amb la seva família, i altres elements que, de comentar-los, desvetllarien la trama de la història, l’obra ens situa en una qüestió plenament actual: la lluita dels joves per fer-se el seu espai en un món que els seus predecessors s’han fet a mida. Un punt de l’obra que va servir per deixar de parlar del text i augmentar la passió de la trobada tot parlant de la precària realitat del joves en el context de crisi en què ens trobem.

El col·loqui va servir per abordar la crítica amb la que Mouawad provoca l’espectador i una manera d’anar-ho paint sense pressa, tot llançant al vol idees per arreglar el món, amb la complicitat dels actors i el públic que van allargar la conversa fins passada la mitjanit com qui discuteix amb els amics de tota la vida.

Laia Nonell i Elisabeth Roura