ARTICLes
Entrevista amb Bruno Heynderickx
Del 16 al 18 de gener el Ballet Estatal de Hessen presenta al Mercat de les Flors un programa triple format per Midnight Raga de Marco Goecke, Bouffées de Leïla Ka, i I am afraid to forget your smile d’Imre i Marne Van Opstal. Parlem sobre aquesta companyia alemanya que té seu entre Wiesbaden i Darmstadt (Estat de Hessen) i el repertori que interpretaran a Barcelona amb el seu director, Bruno Heynderickx.
Format a Amberes, Heynderickx compta amb una trajectòria com a ballarí de dansa clàssica i contemporània en companyies com Scapino Ballet, Ballet du Nord, Ballet du Grand Théâtre de Genève i Rui Horta Stage Works, entre d’altres. De fet, amb Rui Horta va ser assistent de coreografia i va col·laborar en la fundació d’O Espaço do Tempo a Portugal. Heynderickx ha col·laborat amb nombrosos coreògrafs i ha impulsat i gestionat diversos projectes europeus. Heynderickx també va ser director artístic de Carte Blanche (la Companyia Nacional de Dansa Contemporània de Noruega) entre 2008 i 2014.
Com sorgeix el Ballet Estatal de Hessen?
La companyia es va fundar el 2014 a partir d’un acord de cooperació ja existent entre els teatres estatals (Staatstheaters) de Wiesbaden i Darmstadt, els quals havien tingut anteriorment les seves pròpies companyies de dansa (ballet). Amb la creació del Ballet de Hessen, es va establir una companyia conjunta per a dos teatres d’òpera que, d’altra banda, funcionen de manera totalment independent.
Les primeres crítiques argumentaven que aquesta fusió era simplement una mesura d’estalvi, assenyalant que Wiesbaden havia tingut anteriorment vint-i-quatre ballarins i Darmstadt setze, mentre que el de Hessen es va formar amb només vint-i-vuit. No obstant això, aquestes crítiques no van tenir en compte que es van destinar recursos enconòmics addicionals, gràcies als quals podem desenvolupar els dos eixos centrals del projecte. El primer eix són les produccions pròpies i el segon són el programa de residències, les accions de divulgació i el festival.
Vosté ha estat involucrat amb la companyia des del primer moment. Quin és el vostre segell?
Em vaig incorporar a la companyia des del primer dia. Tanmateix, no vaig assumir el càrrec de director, sinó el de curador. En aquell moment, la companyia tenia un director de ballet el treball del qual es pot descriure com a ballet contemporani, amb un focus especial en la creació de ballets narratius. En la meva funció de curador, l’assessorava sobre quins coreògrafs contemporanis convidar per treballar amb la companyia.
La major part de la meva feina, però, es va centrar a desenvolupar l’esmentat “segon eix”. Durant els meus primers sis anys a la companyia, vaig establir un programa de residències, vaig comissariar un cicle d’espectacles de companyies convidades i vaig iniciar un programa ampliat de divulgació. A més, vaig cofundar la Tanzplattform Rhein-Main en col·laboració amb el Künstlerhaus Mousonturm i vaig fundar el Tanzfestival Rhein-Main, que ha celebrat la seva desena edició aquest any. El 2020 vaig ser nomenat director de ballet i vaig canviar el perfil de la companyia, passant d’una línia més clàssica a una de contemporània.
Quin tipus de repertori té la companyia i quin perfil de creadors convideu?
Treballem tant amb coreògrafs de renom internacional com Ohad Naharin, Damien Jalet, Sharon Eyal, com coreògrafs consolidats com, per exemple, David Raymond i Tiffany Tregarthen o Imre i Marne van Opstal, així com amb joves creadors emergents com Leïla Ka i Fran Díaz, entre d’altres.
Compteu amb vint-i-vuit ballarins. A trets generals com és l’elenc i l’equip?
Som una companyia formada per ballarins i un equip de vint-i-quatre nacions diferents. El nostre ballarí més jove té aproximadament vint-i-un anys, mentre que el més gran en té trenta-nou. Actualment, la nostra mitjana d’edat ronda els trenta anys. La majoria dels ballarins tenen una base sòlida en dansa clàssica, però també són intèrprets amb un gran talent per al moviment i són una grans improvisadors.
Midnight Raga, amb música de Ravi Shankar, és un duet creat al NDT 2 per Marco Goecke. Què és el que més li agrada, personalment, d’aquesta peça? Es va adaptar la coreografia als ballarins de la seva companyia? I Què exigeix aquesta peça als intèrprets?
Vaig convidar el Nederlands Dans Theater (NDT) 2 a Wiesbaden, on van presentar Midnight Raga. La peça em va deixar totalment bocabadat, no me la podia treure del cap. Uns anys més tard, vaig preguntar al Marco si seria possible reposar-la per a la meva companyia. La velocitat del moviment, el llenguatge corporal tan distintiu i reconeixible de Goecke i la seva elecció musical són els ingredients perfectes per a una obra fascinant de dotze minuts que exigeix un esforç físic i mental enorme als nostres ballarins. Tot i que es va crear originalment per a dos ballarins, vam convèncer el Marco per crear també una versió femenina, fet que ens converteix en l’única companyia que interpreta aquesta peça com a duet femení. A Barcelona, però, només presentarem la versió masculina.
Bouffées, de Leïla Ka. Ka té un llenguatge corporal personal molt específic. Com s’hi van adaptar els ballarins? Què aporta el seu moviment al repertori de la companyia?
Em va fer molta il·lusió que la Leïla acceptés que reposéssim Bouffées. Per a mi, aquesta peça és fascinant per la manera com connecta i commou l’audiència a través d’un vocabulari de moviment més aviat minimalista. Als meus ballarins els encanta l’obra perquè, igual que el públic, se senten profundament tocats per la força i el poder del seu missatge.
I’m Afraid to Forget Your Smile és l’única peça del programa que es va crear originalment amb el Ballet Estatal de Hessen. Què aporten Imre i Marne van Opstal al panorama de la dansa europea? Com es va concebre aquesta obra?
I’m Afraid to Forget Your Smile es va crear, efectivament, per al Ballet de Hessen. Va marcar la nostra primera col·laboració amb els germans Van Opstal. Tanmateix, conec l’Imre des de fa molt de temps, ja que li vaig donar el seu primer contracte com a ballarina professional durant la meva etapa com a director artístic de Carte Blanche. L’Imre i Marne porten en si l’enorme experiència adquirida com a ballarins al NDT i a Batsheva, on van treballar amb els millors coreògrafs de la nostra època, i des de llavors han desenvolupat el seu propi univers de moviment. Aporten joventut i dinamisme a l’estudi. Són exigents amb els ballarins, i per això se’ls estima. I’m Afraid to Forget Your Smile és una obra coreogràfica profundament commovedora que neix d’un esdeveniment tràgic en la seva família. Com a espectadors, no ens cal saber exactament què va passar, però ho podem percebre de manera inequívoca.
En aquesta obra compteu amb un cor sobre l’escenari – a Barcelona us acompanyarà el Cor de Cambra del Palau de la Música.
Com va sorgir aquesta idea?
La idea del cor va ser meva. Quan vam presentar I’m Afraid per primera vegada, formava part d’un programa doble amb SKID de Damien Jalet. Inicialment, l’Imre i el Marne eren molt reticents a acceptar l’encàrrec, ja que SKID és una obra molt impressionant amb una escenografia impactant. Els vaig suggerir que plantegessin la seva creació de manera oposada, més íntima, i vaig proposar afegir un altre element d’espectacularitat. Això va acabar sent el cor. El fet que el cor envolti l’espai on es mouen els ballarins també reflecteix l’essència temàtica de la peça.
Què comporta logísticament i artísticament tenir un cor a l’escenari?
Sempre és una experiència increïble poder actuar amb música en directe, en aquest cas un cor. Fa que tots els reptes logístics i artístics valguin la pena, sens dubte.
CRÍTIQUES RELACIONADES /
No hi ha crítiques relacionades