Veus que no veus

informació obra



Sinopsi:

A partir dels anomenats números clàssics, ja va sent hora que algú hi posi la versió en femení. Com canvien i quin significat agafen quan es juguen des de dues pallasses en comptes de dos pallassos? Pepa Plana i Noël Olivé ens presenten “Veus que no veus”, una història que en si mateixa comporta dins seu unes quantes petites històries més, és a dir, les “situacions”, Situacions que esdevenen potser els moments més importants d’aquest trajecte còmic i poètic.

Heus aquí, doncs, dues heroïnes del segle XXI intentant sobreviure a les situacions, clàssiques o no, que la seva condició de pallasses els ofereix.


Crítica: Veus que no veus

20/10/2018

La Pepa Plana més directa

per Jordi Bordes

S'han acabat les metàfores. Pepa Plana ja no necessita convertir-se en una patidora Penèlope per evidenciar el paper passiu de la dona a la Grècia d'Ulisses. Des que, en l'anterior espectacle es va desenganxar del quadre d'àngels assexuats (Paradís pintat, divertit, amb una punxa ben afilada i commovedor) per cantar-les ben fresques, la Pepa Plana es presenta sense filtres. Ara, acompanyada per Noel Olivé que assumeix el rol de Carablanca: alta, estirada, dominadora i patèticament derrotada per l'espontaneïtat i l'empatia d'una Augusta com Pepa Plana que les canta com un bufó al seu rei. I que aconsegueix divertir el poble perquè es treu les medalles per posar-se un vestit (sempre conjuntat) que l'apropa al carrer.

En aquest Les veus que no veus hi ha una reclamació clara a la invisibilitat femenina a l'escenari. Si la llegenda diu que les ànimes de les actrius (com la Xirgu al Romea) s'han quedat en aquelles fustes, la realitat demostra que només fa poques dècades hi ha pallasses. O se'n recorda que n'hi hagi. I Plana-Olivé rematen a recordar que també hi hauria pallasses a l'escena com elles fa un segle, però que ningú s'ha preocupat a recuperar o reivindicar. Com Carla Rovira fa amb Màtria, quan s'adona que només parla del tiet avi que va patir a la trinxera. Però no havia parat a pensar amb el patiment de la tieta àvia, des de la rereguarda. O com Agnès Mateus recull l'antologia d'epitets despectius que l'home etziba a la dona sense desvergonyiment, (Rebota, rebota y en tu cara explota) elles també recullen rèpliques, deixant clar qui n'és l'autor, Charlie Rivel inclòs!. 

Aquest dues pallasses fan un espectacle tendre com un matalàs, però amb un sa punt de cinisme. Reivindiquen les dones a l’escena. I a les direccions dels teatres. I ho fan amb les entrades clàssiques, evitant trepitjar (divertidament) les versions de’n Tortell Poltrona i emparant-se amb la màxima del Monti (que tant recorden els de la companyia Rhum). Nosaltres volem “trabajar de trabajar”. Un espectacle que encara es farà més consistent amb els propers passis però que ja apunta molt encertat. Creure que Pepa Plana pot reprimir-se en el paper d’àngel ingenu és com pensar que la pallassa deixarà de lluitar des de la seva trinxera del nas vermell. Mai de la vida. I que sigui per molts anys!!