Vania. Dir Àlex Rigola

informació obra



Intèrprets:
Ariadna Gil, Irene Escolar, Luis Bermejo, Gonzalo Cunill
Escenografia:
Max Glaenzel
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Direcció:
Àlex Rigola
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Sinopsi:

Finalista en la categoria de Petit format als Premis de la Crítica 2018

Luís Bermejo, en la categoria d'actor dels Premis de la Crítica 2018

Àlex Rigola, en la categoria de dramatúrgia/adaptació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Vania. Dir Àlex Rigola

22/11/2017

Molta fusta , molta proximitat i quatre intèrprets en estat de gràcia: Rigola destil·la essències txékhovianes

per Ramon Oliver

No busqueu pas a l’eminent professor Serebriàkov, un dels grans protagonistes d’aquesta sensacional obra mestra d’Anton Txèkhov que és “L’oncle Vània”: Àlex Rigola considera que la seva presència física no és necessària en la molt intensa i absolutament lliure versió del text que ell ens ha preparat. I a falta de l’il·lustre , malalt, vell, arrogant  i decadent professor txekhovià que tanta desolació provoca entre les persones que li són més properes  , només ens hi trobarem a la caixa de fusta en la qual té lloc la representació una imatge penjada a la paret d’un altre professor igualment il·lustre però molt més festiu; el tant despistat com el seu ofici marca i una mica sord professor Tornasol, sense el qual les aventures de Tintín, no serien el mateix.

Però que ningú no es confongui : la imatge de Tornasol pot semblar una broma,  però Rigola no es pren gens a broma el text que té entre mans. Ben al contrari: en destil·la tota la seva melangia fins aquell punt en el qual es diria que les essències emocionals ja no es poden destil·lar més . En destil·la el temps de representació: poc més de setanta minuts. I en destil·la també la llista de personatges, reduïts aquí a quatre éssers enxampats a la mateixa xarxa d’amors i desamors que no tenen sortida, i condemnats a un mateix futur sense cap mena d’esperança que pugui fer creure en el miratge de la felicitat. Quatre éssers que, d’altra banda, i deixant de banda el sublim fragment final de l’obra,  no responen al nom que tenen al text de Txèkhov,  sinó al dels actors i actrius que els hi donen vida.

 Ariadna, Luis, Irene i Gonzalo ens reben jugant amb un globus, i creant així una mena de vincle amb aquells altres personatges de “Ivanov” – el primer Txèkhov de Rigola- que ens rebien jugant en companyia d’una pilota de futbol ( com , per cert ,ho feia també el Gonzalo de “Pasolini”, tancat amb nosaltres a una capsa de fusta que en tenia ja molt de precedent de l’habitacle en el qual Rigola ha situat aquest muntatge). Però si amb “Ivanov”, Rigola ja ens proposava un rigorós exercici  de reducció txèkhoviana  , aquí porta les coses una mica més lluny encara. A la caixa de fusta dissenyada per Max Glaenzel i en la qual, a banda dels personatges , només hi caben una seixantena d’espectadors, no hi ha espai tampoc per cap mena de distraccions o guarniments. Rigola ha subtitulat la seva proposta “Escenas de la vida”. I vol que no ens fixem en altra cosa que en aquestes escenes , i en els rostres d’aquests dos actors i aquestes dues actrius,  i en els seus  ulls humits de llàgrimes quan ja no poden més i en els seus somriures amargs i en  els seus esclats fugaços d’il·lusió i en les seves mirades a un buit en el qual som nosaltres seguts. Sense cap mena d’èmfasi innecessari, sense cap gest sobrant, sense fer escarafalls dramàtics, sense buscar efectes de llum que marquin l’escena. Tot , gairebé com si anés lliscant com si res, en un encadenat emocional que no admet les pauses , amb una mena de complicitat i simplicitat aparent que et fa pensar en el Vània de Veronese –per posar un exemple aclaparador- , tot i que en realitat, tampoc s’hi assembli massa. Ja hem dit el nom dels actors i de les actrius. Ara, només falta afegir que el grau d’implicació que Rigola demana d’ells i d’elles, no permet que es perdi ni un matís de cadascun dels seus moviments. El seu és un treball exquisit i rigorós, ficat en una caixa de fusta que es revela també com espai exemplar. Els nusos d’aquesta fusta, sense anar més lluny, permeten que quan el molt ecològic doctor Gonzalo mostri els seus mapes a la “professora “ Ariadna, la devastadora destrucció de la natura adquireixi veritable presència física. Però és que a un espectacle com aquest, tot resulta a la força intensament físic.