Una gossa en un descampat

informació obra



Intèrprets:
Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo, Xavier Ricart, Maria Rodríguez
Autor:
Pablo Messiez
Direcció:
Mercè Vila Godoy
Sinopsi:

Com tantes parelles de la seva edat, la Júlia i en Pau esperen, il·lusionats, l'arribada d'un nadó que ja porta cinc mesos de gestació. Però un dolor inesperat els porta a la consulta del metge i, uns dies després, a haver de fer front a una realitat terrible: la criatura que parirà la Júlia no pot sobreviure. La història de superació d'aquesta parella i la manera com tots hem d'aprendre en algun moment a fer front a les pròpies pors són el centre d'aquesta proposta dramàtica, signada per una dramaturga que ja ha passejat les seves creacions (com ara Tortugues: la desacceleració de les partícules, premi Butaca al millor text teatral, o L’home sense veu) per festivals i sales de petit format.

Clàudia Cedó, però, no és només una autora revelació, sinó també una creadora que, mitjançant el projecte Escenaris especials, s'ha endinsat en el teatre comunitari i ha utilitzat l'escena (i la seva llicenciatura en Psicologia) com a eina d'integració social, implicant persones amb discapacitat mental en la creació escènica.

Premi a espectacle dels Premis de la Crítica 2018

Sergi Belbel, finalista a direcció dels Premis de la Crítica 2018

Vicky Luengo / Maria Rodríguez, premi exaequo a actriu principal dels Premis de la Crítica 2018

Clàudia Cedó, premi al text dels Premis de la Crítica 2018

Finalista Crítica Jove dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Una gossa en un descampat

11/10/2019

Hi ha llum i esperança en la foscor

per Pep Barbany

3 raons per veure Casa de nines, 20 anys després i una per no fer-ho

Raó número 1: perquè és estimulant que la forma enganyi sobre el fons

Ja des del seu cartell, i també amb el vestuari, Casa de nines, 20 anys després transmet un classicisme que sembla tenir com a objectiu no amagar que no existiria sense el clàssic d’Ibsen del qual vol ser una continuació. Però de la mateixa manera que l’obra original de l’autor noruec oferia a finals del segle XIX una potent reflexió sobre el paper gairebé decoratiu de la dona en la societat, la proposta de Lucas Hnath agafa el relleu transgressor i, malgrat mantenir el format clàssic tant en el vestuari com en el to, va un pas més enllà d’Ibsen i dóna veu a quatre dels personatges protagonistes, cadascun d’ells amb veu pròpia.

Raó número 2: perquè la continuació d’un clàssic és capaç de tocar el moll de l'os

Lucas Hnath es podia haver limitat a fer una versió o reinterpretació de l’obra d’Ibsen, o fins i tot haver continuat amb un discurs continuista. L’interessant però d’aquesta Casa de Nines és que, situant l’acció vint anys després del famós “cop de porta” de la Nora, aprofita per recuperar tres personatges de l’obra original més la filla de la protagonista i els dóna veu per mostrar com el temps ha afectat les seves vides i als seus sentiments i, sobretot, a les seves idees. 

I aquí hi ha una de les sorpreses de l’obra: no tot és blanc i negre, ni tothom veu amb bons ulls l’actitud i les accions de la Nora. La dramatúrgia de l’autor nord-americà incideix en el caràcter feminista de la protagonista, però no es queda només en això: en donar veu pròpia a altres afectats per la fugida de Nora fa vint anys podem escoltar (i potser fins i tot entendre) altres punts de vista gens complaents amb les decisions preses per la protagonista.

Raó número 3: per les actuacions brillants i una direcció gens invasiva

Sílvia Munt afronta un nou repte com a directora posant de manifest un cop més que els seus punts forts són la capacitat de despullar els textos i deixar-los en la seva essència, així com fer-se invisible (o semblar-ho) i donar tot el protagonisme als actors i actrius. 

I en aquest aspecte també hi ha sorpreses: Emma Vilarasau és evidentment Nora, la protagonista, i com ens té acostumats dóna força i convicció al seu personatge, però també sap trobar el punt just de contenció i de feblesa. Ramon Madaula sorprèn en el seu paper victimista, lluny del Torbald segur de si mateix de l’obra original, i és capaç que com a espectadors empatitzem una mica amb el seu punt de vista. 

L’interessant és que, més enllà d’aquestes dues estrelles escèniques, el text de Hnath, i alhora la direcció de Munt, ofereixen també escenes glorioses a Isabel Rocatti, fantàstica minyona que no li ha perdonat a Nora el que va fer i no oculta el seu rancor; i Júlia Truyol (del planter de La Calòrica), que interpreta amb la força habitual la filla que, sense por i sense manies, defensa els seus desitjos de fer el camí oposat a la seva mare i llançar-se als braços d’una vida tradicional i gens transgressora.

Raons per no anar a veure

Casa de nines, 20 anys després

Les úniques raons que poden allunyar algú de veure aquesta obra serien els prejudicis o un rebuig absolut pels clàssics. Amb els prejudicis poca cosa s’hi pot fer, són una lluita que cadascú ha de fer sol, si vol. Respecte al rebuig als clàssics, només avisar que les aparences enganyen i que si per clàssic enteneu “antic”, menys els vestits aquí tot el que es diu és del tot “modern”.