Un dia qualsevol

informació obra



Direcció:
Oriol Tarrasón, Martí Torras
Intèrprets:
Annabel Castan, Imma Colomer, Pep Ferrer, Quimet Pla
Sinopsi:

Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així l’han anomenat fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el seu marit s'acaba de morir i ella ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. Solange és molt més elegant. A la residència, coneixerà l’Ernest i el Mateu. Són dos avis que, malauradament, s’han acostumat a avorrir-se i discutir passadís amunt i passadís avall. El contrast entre les ganes de viure de la Solange i l’apatia dels dos amics acabarà provocant un munt de situacions absurdes i divertides que complicaran, i de quina manera, la vida de la Rosa, la directora de la residència. Com diu un dels personatges: “la vida és massa curta per viure només cent anys”.

Ha escrit la història Oriol Tarrasón, director, dramaturg, actor i un dels integrants, juntament amb l'actriu Annabel Castan, el productor Raül Perales i el gestor cultural Eduard Arderiu, del col·lectiu Les Antonietes. Per a Les Antonietes, ha adaptat clàssics de l'escena com Molt soroll per resStockmannVàniaUn tramvia anomenat desig o Othello, però també ha escrit textos propis com El punxó siamèsSota l’escorçaSomni americà o Finalment la fi.


Crítica: Un dia qualsevol

29/07/2019

On són Les Antonietes?

per Marc Sabater

Juntament amb La Calòrica, Les Antonietes sigui, probablement, el grup teatral català de nova fornada que més ha consolidat una marca i un estil propi. Muntatges com Stockmann, Vània, Un tramvia anomenat desig o, més recentment, Othello, han establert una manera de fer esdevinguda crèdit per aquesta formació liderada per l’actor i director Oriol Tarrason i l’actriu Annabel Castan, entre d’altres. Per això sobta que la nova estació d’aquesta trajectòria sigui Un dia qualsevol, una comèdia molt acadèmica tant en el fons com en la forma i, en aquest sentit, molt disruptiva respecte al que els seguidors de la formació podrien esperar-ne.

A Un dia qualsevol, Oriol Tarrason es demostra com un bon dramaturg, un bon coneixedor de la maquinària del gènere. I certament hi aborda temes interessants partint d’una circumstància molt present en la quotidianitat dels espectadors però, paradoxalment, molt poc explotada damunt les taules: què fa aquesta nostra societat, tant centrada en la joventut, amb la seva gent gran. L’autor situa l’acció a la Residència de Tercera Edat Bon Repòs, on hi arriba la Marta, una dona gran disposada a viure la vida intensament fins al darrer moment. La seva presència trasbalsarà les vides de l’Ernest i el Mateu i esdevindrà un contrapunt punyent a la jove Rosa, la responsable de la residència.

Un dia qualsevol és una comèdia comme il faut, amb tocs d’elegància, prou ben dibuixada, però sense la profunditat de camp amb la qual Les Antonietes han abordat fins ara clàssics de Shakespeare, Ibsen o Willians. Més enllà del context, la peça tampoc acaba d’apostar del tot per cap de les trames que s’hi reflecteixen de forma que, sí, provoca certa hilaritat però no, no acaba ni d’emocionar ni d’obrar cap catarsi entre el respectable. Així les coses, els espectadors es rendeixen, això sí, a un argument entranyable, amb personatges entranyables interpretats per actors que, a més d’un molt bon saber fer, també són entranyables.

Més enllà d’aquesta innegable peculiaritat temàtica i d’aquesta –perdó per la paraula— entranyabilitat, la proposta té un altre punt fort en la implicació d’extres que no són actors pròpiament però que apareixen en escena per donar vida a la residència en la que transcorre l’acció. Juntament amb la solidesa interpretativa d’Imma Colomer, Pep Ferrer, Quimet Pla i Anabel Castan, aquesta ‘invasió’ amateur és l’altra gran carta que juga Un dia qualsevol i probablement sigui l’únic aspecte en que Les Antonietes treuen el cap i es deixen veure.