Trans (més enllà)

informació obra



Autor:
Didier Ruiz
Il·luminació:
Maurice Fouilhé
So:
Adrien Cordier
Ajudant de direcció:
Mònica Bofill
Intèrprets:
Joan Arqué, Oriol Boixader
Sinopsi:

La temporada passada ens va obrir la memòria donant veu als avis de Gràcia. Ara ens proposa obrir els ulls i el cor davant dels qui tenen una identitat sexual que no es correspon amb la biològica.

Crítica: Trans (més enllà)

11/05/2018

Responde's preguntes de forma directa, sense filtres

per Jordi Bordes

Didier Ruiz és un artista de la veritat. Trasllada a escena testimonis reals, que s'expressen amb les seves paraules i esquitxen d'emoció al públic, fins a fer-lo aplaudir com a signe de solidaritat. Ho va fer amb la crua mirada dels adolescents a 2015 com a possibilitat, per exemple. L'any passat, va presentar la producció número 30 (Dale recuerdos XXX) sobre la vellesa. Ahir va estrenar el que pot ser una altra sèrie reveladora sobre el món de la transsexualitat. Torna a ser un cant en primera persona, que descobreix, gràcies a la generositat i franquesa dels testimonis, una vida de decisions a la contra de la societat que els ha alliberat, els ha permès trobar la pau. Per això, davant de la situació marginal, insultant o violenta, acaben vencent les escenes de llum, d'esperança, de somriure. De vida. 

El dispositiu és ben senzill. Anar construint un relat a partir de capítols que són coincidents entre els testimonis (des de quan es descobreixen diferents al que dicta el seu cos; com es revelen públicament; quina és la reacció de l'entorn familiar o laboral; quin és el seu dia a dia, avui). La radicalitat de la vida aporta la tensió i la intenció. Ruiz en té prou en aconseguir que condensin el seu relat, sense arribar a memoritzar-lo. Situant-lo en l'espai per a fer-lo més punyent, trencant la quarta paret... o esmicolant-la. El tema es tracta frontalment, sense subterfugis, fugues o narracions laterals. És la manera d'entendre la responsabilitat de traslladar la veritat, deixant alguns punts de descans amb els que els intèrprets (actors no professionals) puguin descansar, i els espectadors vagin amarant-se de la realitat que segurament ignoraven. 

Els testimonis obliguen a fer una revisió personal. A formular-se preguntes incòmodes sobre com s'entén la sexualitat i sobre com s'accepta la diferència. Tots estem en trànsit, contínuament, confirmant o negant les hipòtesi i construint-nos com a persones. El que redimeix és que tota acció amb consciència porta un creixement, un pas més cap a la felicitat i l'acceptació dels límits d'un mateix. A una pau interior que esclata de mil colors i un ampli somriure.