This is real love

Teatre

informació obra


Autoria:
Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate, Clara Mata
Il·luminació:
Marc Salicrú
Escenografia:
Marc Salicrú
Intèrprets:
Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate, Clara Mata
Composició musical:
Clara Aguilar
So:
Clara Aguilar
Vídeo:
Rita Molina
Assesoria de moviment:
Alba Sáez
Ajudantia de direcció:
Clara Mata
Direcció:
VVAA
Sinopsi:

THIS IS REAL LOVE. This is, de debò. L’Honoris Causa Kanye West va dir abans d’autoboicotejar-se i suspendre la seva gira mundial el 19 de novembre de 2016: “Feelings matter”. I és així, importen. Sobretot per guanyar diners. I com que nosaltres volem guanyar diners, haurem de construir un imperi. Una power couple. El contenidor de les dues grans ficcions: la parella monògama (MATRImoni) i l’empresa (PATRImoni). La parella de l’Elena i el Max, una bonica parella heterosexual i totalment convencional, es posarà en risc pel bé de l’èxit. També ho faran així la Beyoncé i Jay Z, la Kim Kardashian i Kanye West, Isaki Lacuesta i Isa Campo, o Marina Abramović i Ulay.

Ceci est un amour réel.

Premi en la categoria de noves tendències. Premi de la Crítica 2019

Crítica: This is real love

02/03/2019

L'amor en tota la seva complexitat

per Jordi Bordes

VVAA entén el seu món físic a partir de la realitat virtual (Like si lloras). S’aferren als moments vitals amb l’amor, encara que sigui des d'un quadre fantasiós (Wohnwagen) però no poden percebre’l sense les interferències de la relació oberta, de la xarxa oberta. Si l'any passat va agradar molt la proposta d'Ìntims producció Pool (no water), en la que ells intervenien en direcció tècnica, ara mantenen  aquell espai envolvent en què el públic es mou, seguint les indicacions dels espectadors (d'una forma lúdica i provocadora, similar al Gentry de Mos Maoirum, per exemple).

La seva coherència és absoluta perquè tot reforça el seu format: l’espai escènic, el vídeo, la música, el text projectat i també la interacció amb el públic. Tot va prenent forma d’un ritual místic, amb un divertit tuf de sectari (sense arribar a l'excés de Si sabes lo que hay d'Ernesto Collado), sobre la necessitat de conèixer-se a un mateix, ben endins de l’ànima. VVAA juga a les trampes de l’amor, a la diversió del sexe. A l’explotació econòmica per arrencar intimitats dels espectadors. Ho fa amb el joc, que evita la incomoditat de sentir-se forçat a intervenir. És fresc com sempre. Però arrosseguen unes fortes cadenes de consciència social. En formats ben variats (des del performàtic de l’inici, al banal de l’entrevista d’un late show) exploren les mil cares de l’amor. Entren i surten d’actors a personatges, confonent voluntàriament l’espectador. Res és veritat; només potser l’amor, si el sistema binari ho confirma. Una experiència vital insospitada.

L’amor és tant senzill com programar un despertador. Cadascú el posa a l’hora que vol i es reserva (o no) els minuts de mandra afegits al llit. L’amor és tant complexe com preparar un esmorzar: la rutina o la varietat d’ingredients pot afiançar o trencar una relació. En el joc binari que es basa el món digital (i que es desplega en l’Instagram o el twitter) hi ha la raó més amagada. I cadascú s’ha de saber trobar en aquesta voràgine de dades.