The Great Tamer (El gran domador)

Teatre | Dansa

informació obra



Intèrprets:
Pavlina Andriopoulou, Costas Chrysafidis, Ektor Liatsos, Ioannis Michos, Evangelia Randou, Kalliopi Simou, Drossos Skotis, Christos Strinopoulos, Yorgos Tsiantoulas, Alex Vangelis
So:
Kostas Michopoulos
Composició musical:
Johann Strauss II
Vestuari:
Maria Ilia
Ajudantia de direcció:
Stephanos Droussiotis
Producció:
Tina Papanikolaou, 2Works
Autoria:
Israel Galván
Direcció:
Israel Galván
Sinopsi:

D'una intensitat visual poc comuna que deriva de la seva passió conjunta per les arts plàstiques i l'escena, els espectacles del grec Dimitris Papaioannou són una barreja d'accions experimentals, teatre físic i performance. Antic dibuixant de còmics i pintor, l'artista dissenya cada escena dels seus espectacles creant uns storyboards que són l'antecedent de les imatges oníriques que es plasmen després sobre l'escenari. Una banda sonora formada pels sons amplificats i distorsionats que els intèrprets produeixen i que s'acompanyen de músiques fragmentades i paisatges sonors embolcalla l'acció. Tots aquests elements serveixen a Papaioannou per parlar-nos sobre la vida, com si es tractés d'un viatge destinat a fer grans descobertes, a buscar tresors ocults o a explorar, d'una manera gairebé arqueològica, els significats més amagats de l'existència humana. Unes imatges d'una simplicitat només aparent ens parlaran, en definitiva, sobre els aspectes més sagrats de les coses mundanes.

Tot i que va començar la seva trajectòria artística en el món de les arts plàstiques, Dimitris Papaioannou es va dedicar aviat al món de l'escena, fent de director, coreògraf, intèrpret i dissenyador de decorats, vestuari i il•luminació. Va ser el creador de l'Edafos Dance Theatre, amb el qual va treballar fins al 2012 i que es va convertir en tot un referent de l'escena grega. És especialment conegut per haver-se encarregat, l'any 2004, de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'Atenes. L'artista treballa els seus espectacles amb la participació dels intèrprets i té referències estètiques que van de Jacques Tati a Luis Buñuel, passant per Buster Keaton o David Lynch.

Premi de la Crítica 2017 a espectacle internacional de dansa

Crítica: The Great Tamer (El gran domador)

08/07/2017

Obertura de camp

per Núria Cañamares

Quan entra el públic, un home ja és a escena. Esperant. Immòbil, pacient. Vesteix amb tratge negre i es troba al bell mig d’un espai desèrtic, immens, que esdevindrà el plató d’un majúscul espectacle visual.

‘The Great Tamer’ arrenca com ‘Still Life’ i ‘Primal Matter’ –dues de les produccions més recents de Dimitris Papaioannou (no hem pogut evitar buscar-les per la xarxa)– i l’artista grec hi continua desplegant un treball d’investigació personal bastit sobre una infinitat d’imatges evocadores que fan pensar, sí, però que alhora conviden a evadir-se, a gaudir lliurement d’aquest experimental engranatge de cossos, materials, llum i so dissenyat per Descobrir. En majúscula. Per trobar respostes a preguntes (potser no encara, o des de sempre) formulades. Per obrir els ulls ben grossos davant coses noves. Per ampliar horitzons.

Es pot modificar el destí? Ho explora a través de la repetició, de l’efecte acció-successió, un cicle metòdic que queda en suspensió davant el canvi, davant el moviment d’una simple peça. D’on venim i, sobretot, on anem? La vida i la mort, l’eterna pregunta, i la necessitat imperiosa de conservar el record dels qui han marxat per perpetuar-los fins la fi dels temps. La terra... la que tot ho dóna i tot s’ho endú, la que escup o engoleix capritxosament, sense miraments.

Més enllà de les reflexions (amb, segur, un ampli ventall d’interpretacions), el polifacètic Papaioannou regala il·lustracions, com quan exercia de pintor o dibuixant de còmic abans de caure rendit a les arts escèniques. Són quadres, vinyetes, escenes, seqüències que conjuguen plasticitat, teatre físic, circ, dansa, performance... i captiven la retina. Les traça a poc a poc perquè l’espectador pugui degustar-les, digerir-les.

Ens unes s’hi veuen el conjunt d’il·lusions òptiques que conglomeren braços, cames i peus de cossos diferents formant personatges irreals, estrambòtics o mitològics, com la meravella de centaure que es passeja amb certes dificultats. En altres, el moviment precís i elegant dels cossos –sovint nus– mostra el pas del temps en una imparable cadena humana o bé la creació amb un delicat duo de contact contorsionista. Encara en altres, l’escenografia sorprèn per la mal·leabilitat que tant pot moure les plaques tectòniques que cobreixen l’escenari aixoplugant sorra, pedres, aigua o persones (!), com conrear un fèrtil camp d’altives espigues de blat disparades com fletxes. I construeix més imatges, moltes més, carregades d’al·legories i significació.

La imaginació no té límits i Papaioannou sembla disposat a gratar i gratar per obrir nous camps dins la creació que n’ampliïn el radi. Una proposta per a ments i paladars curiosos que, afortunats, hem assaborit al Grec abans que viatgi a una altra gran cita de tots els juliols: el Festival d’Avinyó.