Teia

informació obra



Ajudant de direcció:
Matleena Laine, Meritxell Mestre
Direcció:
Irene Vicente Salas
Sinopsi:

L’acròbata Júlia Farrero ens convida a fer una pausa en el ritme frenètic en que estem immersos amb una peça entre el moviment i el trapezi, de llenguatge simple i visual, inspirat en la tradició pirenaica de les falles. L’objectiu és fugir del dia a dia per revenir a la tradició, als orígens i endinsar-nos en la màgia del foc, l’olor de fusta i la barreja d’imatges i moviment.

Crítica: Teia

09/10/2018

Molta llesca abans d'encendre el foc

per Jordi Bordes

Júlia Farrero té un material altament inflamable entre mans. Ha trobat un fil que ha sabut estirar i presentar, al carrer, en to de working progress a Fira Mediterrània, però ja amb una presentació honesta, neta i endreçada. Ha aconseguit vincular amb una preciosa plasticitat la seva disciplina al trapezi amb la tradició de les teies de fusta que baixen del Pirineu la nit de Sant Joan.  Hi ha incorporats sons com l'entrevista a un artesà que prepara les branques per participar a la marxa. I ha sabut jugar amb la fusta fent una senzilla exposició, tot caminant per sobre d'estelles instal·lades en forma circular. En el seu silenci, en la seva força (un punt brutal) hi ha un to de ritual, de litúrgia del foc que (encara) no ha introduït. Segurament, podria ser el punt culminant però el foc és un element d'alt risc quan s'està penjat dalt d'un trapezi (i amb un linòleu de plàstic envoltant-ho).

és cert que totes les estructures estan pràcticament muntades abans de començar la peça (això li dota de garantia de no perdre el ritme) però fa perdre un punt d'autenticitat, de fet tot al mateix moment. Probablement, amb l'assaig es podrà construir una lleugera dramatúrgia (no necessita cap trama ni cap personatge, n'hi ha prou en construir cronològicament la preparació de la baixada de teies) qjue li permeti anar bastint les diferents estructures per on,. al final s'hi enfila. D'entrada, i abans que encengui la flama (que ho doni per estrenat) s'intueix un treball molt suggerent, absorbent, catàrtic de preciosa plasticitat. És aspre, com el Pelat de Joan Català o les escultures dinàmiques de Jordi Galí a Abscisse, Aquesta és l'autenticitat que necessit: el vincle entre el caràcter fort que impregna la muntanya i  la duresa d'aguantar el cos suspès d'una sola mà del trapezi.