Sweet Tyranny

informació obra



Coreografia:
Pere Faura
Direcció:
Esteve Soler, Jordi Queralt, Joan Arqué, Joan Ramon Graell
Dramatúrgia:
Esteve Soler
Escenografia:
Jordi Queralt
Intèrprets:
Laura Alcalà, Sarah Anglada, Miquel Fiol, Claudia Solwat, Roser Tutusaus, Javi Vaquero, Pere Faura
Text:
Esteve Soler, Pere Faura
Il·luminació:
Jordi Queralt, Sergio Roca Saiz
Músics:
DJ Amaranta Velarde
So:
Ramon Ciércoles
Vídeo:
Joan Escofet
Vestuari:
Jorge Dutor
Producció:
Companyia Pere Faura , Mercat de les Flors, Festival Sismògraf, Recontres chorégraphiques Seine Saint Denis
Sinopsi:

A partir de coreografies icòniques de pel·lícules musicals del anys 70s i 80s, Faura dibuixa una analogia entre la dansa com a èxtasi i evasió i la dansa com a feina i professió. Copiarem, versionarem i destrossarem les coreografies de John Travolta o Patrick Swayze per intentar transcendir el clixé que representen i reflexionar sobre la relació entre treball i oci, tant en el món específic de la dansa com en el món laboral en general.

Una peça grupal, macarra i reivindicativa entre la disco i l’estudi de dansa, entre la festa i la feina, entre la llibertat individual i les obligacions col·lectives. Aquest espectacle forma part d’una trilogia.

Espectacle de dansa finalista al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Sweet Tyranny

27/04/2017

Esperpèntica bola de miralls de Pere Faura

per Jordi Bordes

Pere Faura, Aura. Amb tot el desvergonyiment, l'artista es proposa demostrar la tirania de l'ofici fet per vocació. El performer i ballarí troba la distància per poder expressar les contradiccions del seu treball i fer-lo connectar amb el gust més popular de la dansa. El techno,els musicals, les cançons enganxadisses, les coreografies carnd e Flashmob... És, per ara, la peça més rodona de la seva trilogia. Perquè expressa en primera persona, com si fos el capità d'una nau espacial tot allò que pretenia dir. Amb paraules, amb el to, i amb el ball. Aconsegueix construir una peça de mitjà format (amb un cos de ball que ha de respondre a les seves divertides impertinències) amb unes pantalles mobils que donen molt de joc i que serveixen com a activadors de memòria (de films clàssics) o de despertar les neurones de la sorpresa (amb escenes de pel·lícules eròtiques homosexuals). Faura mana i disposa És el seu erspectalce i ell és el que firma els contractes de treball. La tirania del creador sempre està sotmesa als favors del públic. La seva indolència pot ser vergonyosament criticada i menystinguda pel públoic, el més tirà de tots. El que no necessita argumentar les seves opinions; en té prou en desaprovar. noés aquest el cas. El públic connecta. entén el joc, un punt cruel, d'aquest home de la bola de miralls i accepta els diferents passatges, fins i tot sumant-se a les coreografies més estúpides sense aixecar-se de les butaques. Faura recupera escenes de l'Striptease de la pel·lícula Cabaret amb Deemi Moore de fons. Si en aquella peça en què gravava les reaccions dels espectadors sense que ells ho sabessin i ho reproduia novament, ara no se l'ataca. El públic entén el codi. També el final techno reiteratiu i, aparentment, només per desmostrar astorament en l'esgotament. Faura insisteix en la música popular com ja explicava a Sin baile, no hay paraiso. I, evidentment, de forma obsessiva a Sweet fever. Faltarà veure quin nou prisma dóna (fer una trilogia per repetir-se és estèril) a Sweet precarity,que a Olot ha arribar en format working progress.