Sopa de pollastre amb ordi

informació obra



Dramatúrgia:
Ferran Utzet, Llàtzer Garcia
Intèrprets:
Míriam Alamany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López/ Enric Cambray, Maria Rodriguez, Josep Sobrevals, Lluís Villanueva/ Óscar Intente
Escenografia:
Josep Iglesias
Il·luminació:
Guillem Gelabert
So:
Damien Bazin
Vestuari:
Annita Ribera
Caracterització:
Àngels Salinas
Ajudant de direcció:
Mònica Molins
Producció:
La Perla29
Autor:
Esteve Soler, Victoria Szpunberg i Txell Bonet
Sinopsi:

Ambientada a Londres i abastant més de vint anys, de 1936 a 1956, Sopa de pollastre amb ordi explica la història d’una família de classe obrera, els Kahn, en un món que canvia a tota velocitat. L’obra mostra com el temps erosiona, lentament i implacable, tot el que es troba per davant. La progressiva pèrdua de conviccions, somnis i ideals polítics, la passivitat i la negativitat davant les injustícies, es presenten en paral·lel a la desintegració de la família Kahn, cada cop més fragmentada i desunida. Seguint les vides de set personatges que un dia van lluitar junts per construir un món millor, Wesker exposa diferents posicionaments davant els ideals i la vida, però alhora construeix un fresc familiar enormement emocionant i colpidor cap el qual sentim una immediata identificació i tendresa.

Finalista a espectacle dels Premis de la Crítica 2018

Ferran Utzet finalista de direcció a Premis de la Crítica 2018

Màrcia Cisteró finalista a actriu principal dels Premis de la Crítica 2018

Lluís Villanueva finalista a actor de repartiment dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Sopa de pollastre amb ordi

17/02/2018

Actors, desengany i aparició i desaparició d'objectes

per Jordi Bordes

Fins ara,  Ferran Utzet s'havia acomodat en un realisme escènic. Havia demostrat molta sensibilitat. Ho havia fet amb La presa (la barra del bar de la Biblioteca és la que feien servir en la funció) i també a Traduccions /Translations o Dansa d'agost. La soledat dels personatges irlandesos servia per reflectir un desengany amb la humanitat, des de diversos paràmetres. Ara, amb Llàtzer Garcia, ha fet un gir molt saludable. Primer de tot, atacant una obra amb un cert tuf resclosit de militància però ventilant-ho i donant complexitat als personatges. Ho pot fer perquè el treball d'actors (i amb els actors) és d'amplis matisos. I sí, un cop el text i els intèrprets estan afinats, la resta quasi és innecessari, pot desaparèixer (i tornar a aparèixer) per anar mostrant com el consumisme, la comoditat del progrés, que en realitat els atenalla (ben bé repeteix la tesi de la futurista La màquina de parlar de Szpunberg, per exemple). 

 Aparentment, a Sopa de pollastre amb ordi només hi ha un text que se serveix a l’escena. Unes rèpliques que recullen més de 20 anys de vida d’una família amb fortes creences comunistes. I que el temps i el desencís els van afeblint. De l’idealisme d’un menjador en què els objectes són invisibles, es passa a una habitació carregada d’objectes que molesten, degraden la convivència. L’ús de l’atrezzo mostra una evolució que va paral·lela al temps, a la degradació dels personatges, al desencís de fer un món millor amb tots els companys de barricada. Però és un text necessari. Que fa ressonar cites en què culpabilitza el progrés del jou obrer. Que delata que les derrotes són vistes com a victòries pels líders del bé comú, si és necessari. Una obra molt coral amb dos pals de paller: Pol López i Màrcia Cisteró. Revela i reconforta. 

Les cites triomfalistes d'aquells comunicstes que van aconeguir impedir el pas als feixistes pel centre del barri obrer ressona molt a les manifestacions multitudinàries dels darrers 11-S. I a la dignitat de l'1-O. Veure el desenllaç  dels protagonistes fa témer un afebliment de la força popular del carrer d'avui, en aquests dies d'incertesa al Parlament. Aquesta obra, en tot cas, ajuda a reconèixer les bases de la dignitat, de reconéixer els errors propis per poder reconstruir millor una convivència imprescindible.