Sis personatges

informació obra



Direcció:
Juan Carlos Martel Bayod, Xavier Albertí
Intèrprets:
Marc Rodríguez, Jesús Marcos, Usuaris de la Fundació Arrels
Escenografia:
Xesca Salvà
Vestuari:
Xesca Salvà
Producció:
Teatre Lliure
Autoria:
Lluïsa Cunillé
Sinopsi:

Viuen al carrer, dormen al carrer, roden pel món. No ens els mirem ni ens interpel·len. Avui, aquí, són sis i pugen a l'escenari. Històries de veritat en busca de la veritat de l'escena.

Joan Yago premi a dramatúrgia/adaptació als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Sis personatges

07/06/2018

Qui va ser Tomás Giner? Entreu al cinema sense sostre però ple de sumptuoses imatges en el qual es projecta la seva història

per Ramon Oliver

Fa a la vora seixanta anys, va haver-hi un productor cinematogràfic anomenat Samuel Bronston que va voler convertir el Madrid franquista de l’anomenada “la era del desarrollo” ( aquell  moment en el qual l’economia espanyola començava a revifar  després de gairebé dues dècades de postguerra, misèria i fam) en el nou Hollywood del sud europeu . La veritat és que els somnis de grandesa de Bronston van acabar força malament no masses anys més tard d’haver transformat els voltants de la capital de l’estat en un immens plató. Però abans que l’imperi Bronston patís la seva dramàtica caiguda  , el gran productor va tenir temps de produir un grapat de fastuoses superproduccions que, en una època en la qual no es podia encara omplir la pantalla amb figurants generats digitalment, n’anaven ben necessitades d’extres i més extres.

Va ser a “La caida del imperio romano” ( tal i com ens asseguren Marc Rodríguez i Jesús Marcos) o va ser a “El Cid” ( tal i com sembla demostrar-ho la imatge de Sofia Loren que es veu projectada a la pantalla, i que correspon precisament a la pel·lícula dedicada al mític heroi hispà )? Tant sa val: si de cas, la confusió potser ens estigui donant una pista sobre la veritable naturalesa del personatge homenatjat en el molt notable espectacle que tanca brillantment NOSaltres, la mostra de teatre inclusiu programada pel Teatre Lliure. El cas és que Tomás Giner va sortir de l’orfenat de Madrid en el qual s’havia passat pràcticament  tota la seva infantesa per tal de fer de figurant a una d’aquestes pelis ( les dues, per cert , admirablement dirigides per Anthony Mann); posem que va ser a “La caida...”, aquell film de pressupost ruïnós gràcies al qual es va edificar la més gran reproducció del fòrum romà mai aixecada . I en Tomás  ( més tard conegut també  com a Tom, el americano) no es va limitar a ser un simple extra d’aquells que passen per allà i es veuen de lluny: a ell li va correspondre gaudir d’uns breus segons de glòria sortint a una escena en la qual formava part d’un grup de nois que eren llançats al buit . El cert és que de vegades  uns breus segons et poden marcar la vida: en Tomás en va tenir prou amb allò per saber que la seva veritable vocació, era la de transformar-se en actor.

I ara donem un salt temporal, sense desvetllar més detalls d’una biografia que ens aniran desvetllant a trossets els sis personatges ( l’actor Marc Rodríguez inclòs) que s’han reunit a l’escenari per evocar a l’absent  Tomás Giner. Ara, anem cap a aquella Barcelona dels anys de la pre i la post  transició. La Barcelona alternativa d’Ocaña passejant-se per la Rambla en tot el seu esplendor, i compartint gresques nocturnes amb Nazario o Mariscal: també en aquesta Barcelona us trobareu al Tom, exercint d’actor secundari ( un d’aquells secundaris que potser no saps molt bé quin paper fan, però te’ls trobes per arreu)  al decorat d’una ciutat que reivindicava la marginalitat abans de donar el salt cap a la ciutat del disseny. Quelcom que ens porta ja cap a la Barcelona olímpica; aquella altra reencarnació d’una Barcelona que d’alguna manera s’havia transformat també en una ciutat de pel·lícula que s’anava omplint de decorats tan fastuosos com els de les  grans produccions  de Samuel Bronston. Sigui perquè la biografia personal d’en Tom va anar per aquí, o sigui perquè la dramatúrgia de Juan Carlos Martel Bayod s’ho munta prou bé com per fer-la anar per aquí, però el cas és que al Tomás, després d’haver-lo vist en 70 mm ( el format ideal per gaudir com cal de les pelis de Bronston) , i d’haver-se passejat entre cantautors galàctics capaços de fer sortir el sol qualsevol nit, també hi té aquí un paper reservat. I un paper – poca broma- vinculat ni més ni menys que a la canina mascota de la festa olímpica!

Arribats a aquest punt potser us esteu fent ja la pregunta: però aquest espectacle, no era una proposta sobre la gent sense sostre que viu com pot  – i sovint mor de mala manera - pels nostres carrers? A què ve, doncs, tant parlar de les pelis de Samuel Bronston, i de l’ambient tirant a underground de la Barcelona dels 70 , i del Cobi abraçant-se amb Pasqual Maragall? Doncs ve , d’una banda, a que la notable proposta confeccionada per Bayod en companyia d’un grup de persones vinculades al Tomás  que també saben en primera persona el que significa sobreviure al carrer,  vol recordar-nos que darrera de qualsevol d’aquests sense sostre que sovint fan que desviem la mirada quan es creuen pel nostre camí ( probablement perquè ens fa massa por reconèixer que nosaltres mateixos podríem seguir el seu mateix itinerari vital)  hi ha una història. I ens vol recordar alhora  que  sovint – i també  potser de forma defensiva- tenim tendència a simplificar aquesta història; a identificar-la amb uns trets comuns , a un itinerari tòpic, sense tenir en compte les moltes variables que poden haver-se mogut en aquest itinerari. Però alhora, aquests personatges que potser no busquin cap autor però que també en tenen quelcom de pirandellians ( de fet, qui no ho té ?), ens van construint com qui no vol la cosa quelcom semblant a una crònica sobre els esplendors reals  i  els falsos decorats que amaguen molta misèria damunt dels quals s’ha aixecat tant l’estat espanyol com  la Barcelona de les darreres dècades. Que quan entres a l’Espai Lliure del Teatre Lliure, el que et trobis sigui un magnífic cortinatge vermell d’aquells que cobrien les pantalles als cinemes d’altres temps abans d’iniciar-se la projecció amb quelcom de gran cerimonial compartit , no és pas cap casualitat. I quan la cortina es va desplaçant elegantment creant només amb això una seductora atmosfera de irrealitat , arriba la projecció que ens revela de quina forma, el cinema en el qual som és un cinema sense sostre en el qual es projecta una veritat en la qual el neorrealisme es barreja amb la fantasia.