Shirley Valentine

informació obra



Adaptació:
Ferran Toutain
Direcció:
Miquel Gorriz
Intèrprets:
Mercè Aránega
Il·luminació:
Jaume Ventura
Escenografia:
Jon Berrondo
Vestuari:
César Olivar
Composició musical:
Miquel Gorriz
Ajudant de direcció:
Anna Maria Ricart
Producció:
Focus, Mola Produccions
Autor:
Joel Joan, Hèctor Claramunt
Sinopsi:

La Shirley és una mestressa de casa de Liverpool que té una relació rutinària amb el seu marit i dos fills que ja han marxat de casa. Un dia, una amiga li fa un regal sorprenent: un bitllet d’avió per marxar, totes dues, quinze dies de vacances a Grècia. La proposta trasbalsa la Shirley, que es pregunta què se n’ha fet d’aquella noia que tenia tants somnis i com és que s’ha convertit en una dona de mitjana edat que beu vi blanc mentre prepara un ou ferrat amb patates fregides pel seu marit.

Shirley Valentine és un monòleg còmic que ens parla de la possibilitat de canvi i del coratge de viure. I ho fa d’una manera tan vital, tendra i divertida alhora que no podem fer res més que deixar-nos arrossegar per la força de la seva protagonista.

Crítica: Shirley Valentine

22/10/2018

Santa Joana dels ous ferrats

per Núria Sàbat

No és el primer cop que puja a l’escenari, però sí el primer que l’entranyable i coratjosa Shirley Valentine pren la fesomia de Mercè Arànega. Sembla que ambdues s’esperaven i, a jutjar pels resultats, la veritat és que la trobada ha estat d’allò més exitosa, així com una magnífica ocasió per celebrar conjuntament els 40 anys de carrera d’aquesta grandíssima actriu i el 10è aniversari de la remodelació del Teatre Goya.

Estrenat el 1986 a Liverpool, el popular monòleg de Willy Russell no ha acabat de perdre ni vigència ni interès, ja que, malgrat el pas dels anys i el progressiu apoderament de les dones, encara queda un sector femení que, en certs aspectes, s’hi pot sentir identificat. Shirley Valentine és un divertit monòleg que desplega un humor costumista no exempt de tòpics prou coneguts, però no per això inexistents ni devaluables, protagonitzat per una mestressa de casa instal·lada en la rutina d’un matrimoni i un dia a dia que li han matat les il·lusions i l’han tornada poruga davant la incertesa, el què diran o a fer passes endavant... Fins que un regal inesperat actuarà com a revulsiu i l’animarà a recuperar l’esperit rebel de la seva joventut –gosant substituir el filet que cada dijous el marit espera amb candeletes per un parell d’ous ferrats amb patates fregides– i a travessar, finalment, la paret d’aquella cuina convertida en la seva única confident i anar a veure què hi ha al darrere.

Asseguda a la cadira i amb una copa de vi blanc, ens parla del seu home, dels fills, de l’amiga o la veïna... Sense reprimir-ne la tendresa, la felicitat d’alguns moments ni l’amarga frustració de molts altres, tampoc no n’amaga el vessant més irònic i  cafre amb què desferma les riallades dels espectadors, perquè no resulta gens difícil posar-se en la seva pell ni identificar-se amb el seu ecosistema. Paral·lelament, els somnis mig oblidats van prenent forma i nova força, de manera que la nostra protagonista canviarà ben aviat, i amb tota la naturalitat del món, la bata pel “picardies” i la ciutat de Liverpool per la costa grega. I Arànega ho fa desplegant les seves reconegudes dots interpretatives, buscant el to irònic, afectuós o irat segons les circumstàncies, el gest que el complementa o el reforça, i exhibint tothora una complicitat amb el personatge que sap fer arribar fins al públic, el qual ben aviat se’n sent partícip.

I sense negar que si Shirley Valentine és un muntatge reeixit gràcies sobretot a l’esplèndid treball de Mercè Arànega, també cal esmentar i reconèixer la valuosa aportació del seu director, Miquel Górriz, l’efectiva escenografia de Jon Berrondo i l’enginyós vestuari “3 en 1” de Cèsar Oliva.


Trivial