Sala de miralls

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Esteve Miralles, Albert Arribas
Autoria:
Feliu Formosa
Intèrprets:
Mónica Almirall, Oriol Genís, Marta Ossó
Escenografia:
Sílvia Delagneau
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
Producció:
TNC / Centaure Produccions
Sinopsi:

La mirada de Feliu Formosa sobre la família ha donat algunes de les pàgines més belles de la literatura catalana. Una veu incòmoda, senzilla, madurada, sobre la responsabilitat envers aquelles persones més properes, el desig a dins i a fora del nucli familiar, les emocions per les pèrdues, i les pèrdues de les emocions. La vida privada i la vida pública, el poeta i l’home de teatre, el gestor cultural i el ciutadà anònim, l’agitador artístic i l’inadaptat social.

L’excusa del seu vuitantè aniversari sembla una bona ocasió per rellegir escènicament els esglaons finals de la trajectòria d’aquest gran poeta i traductor, per acostar-nos a la força d’una veu cada cop més allunyada dels sorolls estridents d’un món que no té gaire interès a recordar-se d’aquells que van contribuir a fer-lo tal com és, i que ara només s’hi senten fora de lloc.


Crítica: Sala de miralls

28/11/2014

Al caire de l’abisme

per Joaquim Armengol

Fa uns anys es va estrenar a la Sala Petita del TNC "Present vulnerable", una meravellosa coreografia d'Andrés Corchero i Rosa Muñoz en la qual s'hi rellegia el dietari que donava nom a l'espectacle i un poemari, "Cançoner". Una idea semblant vesteix la posada en escena de "Sala de miralls" on s'entrellacen el poemari "Centre de brevetat" i el darrer dietari homònim de Feliu Formosa, lligant-hi alguns esquerdills d’altres quaderns recents com són "A contratemps" i "El somriure de l’atzar", i encara alguns fragments inèdits d’un llibre de memòries d’infància "Sense nostàlgia", que es publicarà a principis de l’any vinent. Posar en diàleg aquest dietari amb el poemari és donar llum plural a l’univers literari i vital de Feliu Formosa. 

Em penso, però, que la idea del muntatge és la d’intentar posar-nos al caire de l’abisme (un estat en el qual en Feliu Formosa sembla haver transitat llargament, amb molta lucidesa i serenor), en el sentit de trobar una connexió emocional amb els textos. Un diàleg en primera persona on el poeta parla amb ell mateix i amb l’entorn més pròxim davant la dificultat de ser escoltat. I tot des de la consciència de l’envelliment i l’inevitable desaparició a la que es veu abocat, encara que no ho tingui gens assumit. Qui sap, potser alguns teniu la imatge física d’un Feliu Formosa vestint un personatge bonhomiós i afable, de mirada callada i entristida; però si alguna cosa rebel·la la seva escriptura és una valentia extrema incontestable on no hi ha autoengany ni disfressa, sinó nuesa existencial. I així l’han llegit Esteve Miralles i el director d’escena Albert Arribas, vessant un pic de vida fragmentada damunt de l’escenari amb una meticulositat feliuana i valentia que m’han deixat francament perplex. Esclats de literatura cultural i escenes rotundes. Literatura del jo i poètica polsades en instants visual i sonors radicals. El que hi ha a "Sala de miralls" són experiències personals i lectures, bellesa i molt dolor, amb un humor desconcertant sardònic i cap mena de patetisme. I una mica de foc que crema. A "Sala de miralls" es parla de persones concretes no hi ha subterfugis. "Sala de miralls" és tot allò que mai trobareu a Viquipèdia. 

Una oportunitat escènica de només tres dies, no badeu!

Trivial