Sa mateixa

informació obra



Interpretació musical:
Joana Gomila, Laia Vallès, Santi Careta
Autoria:
Lali Ayguadé, Joana Gomila
Sinopsi:

La Fira torna a ser testimoni de l’evolució artística de la cantant manacorina Joana Gomila, aquesta vegada al costat de Lali Ayguadé, una de les ballarines i coreògrafes catalanes amb més recorregut i prestigi internacional. Sa Mateixa sorgeix fa uns mesos a iniciativa de l’Auditori de Barcelona i gira, a través de la música i la dansa, al voltant del concepte d’una mateixa imatge que es repeteix i que va teixint la geometria de la nostra memòria col·lectiva. Una memòria complexa i desigual, sense temps, antiga i recent alhora, que es va generant dia a dia. És la mateixa imatge d’uns fils molt poderosos que ens uneixen sense que els puguem veure: quan algú els toca ens fan ressonar generacions eternes dins les entranyes.

Podeu veure la versiñó que s'ha programat, on line, als Nits d'Estiu de CaixaFórum Barcelona clicant aquí.

Crítica: Sa mateixa

08/02/2019

Molta frescor

per Jordi Bordes

Quatre cantirs pengen del sostre. Semblen una provocació perquè, en algun moment, es posi a jugar a trencar l'olla. No cal. El joc entre la música (Joana Gomila) i el ball (Lali Ayguadé) és continu. Agafen la tonada més folk, els temes més rurals (com el del pagès que ha de segar la palla ben fina) i li posen sintetitzadors. La dansa és, probablement, molt més fidel a les arrels. Per ñla seva organicitat (Gomila arrossega Ayguadé i Magí Serra mentre canta,com qui fa treball físic al camp) o bé quan tots dos, apel·len als moviments tradicionals  com a complement d'una partitura deconstruïda. No hi ha l'excentricitat d'A vore, però sí que es manté la voluntat de provar, de disfrutar experimentant i transmetre-ho al públic. I arriba tant fresca, com l'aigua del cantir en ple estiu en el temps de la sega. Reformular les arrels de cultura popular és un camp molt fèrtil. bona prova d'aixó són els treballs premiats amb el Delfí Colomé: Egurra, i Pilar de dos, són les primeres proves. erò, de fet, s'emparenta amb el treball de companyies com Kukai Dantza (Oskara) Factoria Mascaró (L'estrella que volia tenir cua) i, en certa manera, Cesc Gelabert (La muntanya al teu voltant).

Lali Ayguadé somriu obertament, a diferència dels seus treballs més abstractes d'una dansa afilada sigui com a coreògrafa (Iuanme, Kokoro); sigui de dansa al carrer (Incógnito); o bé d'intèrpret amb altres companyies (Bèsties amb els Baró d'Evel, o Siena amb La Veronal, o Portland, amb Marcos Morau). Amb la simplicitat d'un cant al camp, es basteix una peça que hi posa elements antagònics. Com els cassetes per reproduir cançons de sega, o cotxes teledirigits que transporten un Walkman. Els artistes (músics i balladors) es pregunten, repetides vegades si ells són les filles o les mares. Es perden en una pila amuntegada (com una torre de palla). Elles són lapalla, a diferència del duet Amer i Àfrica que s'artrevexen a traslladar l'equilibri entre 250 quilos de palla a Envà. La troupe de Sa mateixa es retraten amb un àudio final, alçant-la com qui es fa un selfie amb el públic de fons. Tant divertir com fresc i irreverent. Acaben confluint a un lloc comú. A un joc comú que tant hi jugava l'àvia, la mare o la filla. Les arrels ensenyen que el pas del temps és relatiu. Que les emocions no entenen de dècades, ni d'anyades bones o dolentes. Que l'aigua dringa fresca sempre que surti del cantir.