Ricard III

informació obra



Dramatúrgia:
Lluïsa Cunillé
Escenografia:
Lluc Castells, Jose Novoa
Vídeo:
Franc Aleu
Vestuari:
María Araujo
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
So:
Jordi Bonet
Caracterització:
Àngels Palomar
Assesor de moviment:
Oscar Valsecchi
Ajudant de direcció:
Albert Arribas
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano, Oscar Valsecchi
Direcció:
Xavier Albertí
Autor:
Carles Santos, a partir de Joan Brossa, Jordi Oriol, a partir de Joan Brossa
Sinopsi:

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.
L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Finalista a actor (Lluís Homar) al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a vestuari (Maria Araujo)

Finalista a espai sonor (Jordi Bonet) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Ricard III

06/05/2017

Ricard III retrona malvat a escena, però no ressona ferint en l'interior de l'espectador

per Jordi Bordes

La proposta de Xavier Albertí amb aquest Ricard III és, efectivament, un monument a la paraula de Shakespeare. Ha alliberat el text de les peces que flairaven més a encàrrec: La reina Elisabeth va voler legitimar la corona dels Tudor proposant a Shakespeare que fes una obra en la que es veiés les contínues lluites sanguinàries entre les corones dels York i els Lancaster. La dramatúrgia de Lluïsa Cunillé ho evita i permet que la peça acabi amb la mort de Ricard. Però, més enllà de les decisions de tallar parts de la peça original, el que compta és la mirada que es fa a un dels drames de capçalera del dramaturg. És encertat aquest món de metacrilat i alumini a l'escena, que presenta un quadre, fred, assèptic? Tenen sentit les projeccions de video d'un Ricard III malèvol reganant per sobre de l'escenografia panoràmica del muntatge? Cobra prou potència el dubte de si Ricard III és malvat de naixement, o s'hi torna com a arma per a fer-se valdre?

Sens dubte, el treball actoral a escena estava contrastat, ja abans de començar. Lluís Homar és un digne i pròxim Ricard III, sí. L'èpica del vers i el posicionament forçat (fa molt bé de mirar de treure importància a les crosses que el presenten com el personatge malgirbat que exigeix la tradició) el mantenen lluny de l'irrepetible  monòleg d'arrencada de L'art de la comèdia (TNC, 2015). Les reflexions de Ricard III són d'una eficàcia sense escrúpols. I així és complicat bastir un espai per a l'ambigüitat del comportament d'El professor Bernhardi (TNC, 2016). La posada en escena, molt depurada, estàtica, que només es vol distreure amb elements més aviat superflus que no hi aporten gaire res (a excepció de la imatge de la corona que es va esborrant amb un cert aire malèfic o l'ombra de Ricard III, com un esperit maligne per sobre de l'escenografia panoràmica) recorda molt a una impecable intepreació de Terra de ningú (2014) que tothom va celebrar però que la gran majoria es quedava fora del bany intel·lectual de buidors dels personatges. L'espai, es va escanyant. Com la vida de Ricard III cada cop és més breu, més apretada. Però els reflexes incomprensibles de l'estructura sembla que, d'arrencada, el terra impul·lut de la Cort presenti una mena de marques com si algú hagués estat arrossegant mobles el dia abans. La brillantor de les paraules congela l'escena, no l'aconsegueix apropar al segle XXI, tot i la bona intenció del vestuari (ai, els lluentons que van provocar un riure fora de lloc que simulava l'armadura del monarca més decrèpit).

El drama i la peripècia carregada de noms i assassinats anteriors obliguen una atenció extrema a l'espectador. Més, quan en alguns passatges, costa entendre les interpretacions (sobretot, les femenines a la primera part), tot i que van amplificats per garantir que el vers arriba fins a l'última filera. Els canvis d'escena i les bromes “pastorals” dels personatges proven de donar aire a un continua manipulació de Ricard per a esdevenir rei. Certament, és hàbil en confondre coneguts i contrincants. I en aconseguir que s'enemistin entre ells. D'aquesta manera, sempre treu munició per al següent conflicte. Aquest Ricard III a més, és còmplice amb el públic que el diverteix amb una rialla aspirada i entretallada. Té un cert aire de bufó amb la diferència que les seves ocurrències no són per ridiculitzar la Cort si no per a executar-la. Sense metàfores.