Quan les parets parlen

informació obra



Dramatúrgia:
Marc Chornet, Laura Clos (La Closca), Núria Vila (Lacol)
Escenografia:
Laura Clos (La Clos), Núria Vila (Lacol)
Direcció:
Marc Chornet
Producció:
Lacol SCCL, Festival TNT
Autor:
Javier Cuevas, Sara Serrano
Sinopsi:

Treu-te els auriculars, guarda el mòbil. Estàs caminant per la ciutat…

Escolta i mira al teu voltant!

Trobar els protagonistes dels carrers d’una ciutat. Saber qui la viu i la fa seva. Endinsar-se en una urbs, Terrassa, de manera diferent, llegir les seves parets i escoltar-ne el batec.

La història d’aquests personatges, anònims (o no), s’articularà a través de dos llenguatges: el visual, amb les imatges trobades a les parets (frases escrites a murs, graffitis, adhesius, stencils, dibuixos) i el sonor, perquè qualsevol so que

es pugui sentir pels carrers serà susceptible de ser enregistrat (converses, alarmes, anuncis) per construir la Banda Sonora Original de Terrassa.

Quan les parets parlen és un espectacle en viu durant el qual dues artistes manipulen la il·luminació i el so per explicar una història única i exclusiva a Terrassa. La dramatúrgia visual ha estat creada a partir d’imatges fotografiades a les seves parets. L’espai sonor és enregistrat sense ser-ne conscients pels seus propis habitants, els veritables protagonistes.

Crítica: Quan les parets parlen

02/10/2017

Poètics somnis en gàbies

per Jordi Bordes

El grafit és un element urbà impossible d'eliminar en les façanes de les ciutats i pobles. Des de la firma més egoista al lema més reivindicatiu o el quadre més evocador. Les dues artistes de la proposta han passejat molt per Terrassa per poder il·lustrar el seu espectacle, un mur que es plega i es desplega i que amaga sempre una última sorpresa, una picada d'ullet a la curiositat de l'espectador. Com en l'espectacle Somnis de sorra les formes prenen diferents sentits depenent de com s'agrupin. El joc és cnstant i parteix des de les ombres xineses a la projecció sobre els laterals o a anar transformant les làmines, com si  canviessin els telons. És una estructura que es desarticula en una pila de gàbies (els grafits són com els canaris preciosos i desperts que captiven tant l'artista com el ciutadà). el repte de la companyia és poder trobar grafits de cada ciutat on es vagi a fer la representació. Perquè estan convençudes que els temes (cadascú amb el seu matís) es repeteixen. Sempre a les parets. Fins a tenyir-les amb jocs de llums novament molt naïfs (Aquarel·la), distanciant-se de l'acció performàtica dels Insectotròpicss per exemple (The legend of burning man).

És una instal·lació que, sense paraules i només amb alguna pista d'àudio, esdevé coreografia. Perqué els quadres es van canviant com si dialoguessin entre ells. El mur es va reconstruint, coim les ciutats. Com el temps, Com els pensaments que embruten les parets. L'obra no entra en el conflicte de provocar molèsties als que volen tenir el seu mur net. Supera el debat controvertit veïnal i prefereix penjar-se en la vessant més poètica, en la voluntat de transmetre una idea més que, símplement, deixar el rastre adolescent que s'ha passat per aquella cantonada, estampant-hi una firma.