Pool (no water)

informació obra



Autor:
Mark Ravenhill
Dramatúrgia:
Anna Serrano, Elena Martín, Marc Salicrú, Íntims Produccions
Direcció:
Anna Serrano, Elena Martín, Marc Salicrú, Ruth Prim, Nil Fruitos
Escenografia:
Marc Salicrú
So:
Clara Aguilar
Vestuari:
Chloe Campbell
Intèrprets:
Isaac Baró, Marc Cartanyà, Oriol Esquerda, Sandra Pujol, Xavier Teixidó
Sinopsi:

Què significa triomfar i què suposa per a un mateix i per als qui t’envolten? Després del seu èxit amb Wasted, la companyia es llença a la piscina escènica amb un text de Mark Ravenhill, amb direcció de Marc Salicrú, Anna Serrano i Elena Martín. Una peça visceral i impactant que parla sobre la fragilitat de l’amistat, l’enveja, l’èxit i el significat de l’art en la vida dels creadors. La dependència, la toxicitat, el valor per allunyar-nos o posar-nos molt a prop dels altres. Les relacions entre les persones, en el cercle de coneixences. Les pors, les nostres i les que projectem sobre els altres. Una piscina que, en realitat, no té aigua.

Clara Aguilar, Premi a espai sonor dels Premis de la Crítica 2018

Finalista a Crítica Jove dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Pool (no water)

10/09/2017

Íntims remata amb contundència

per Jordi Bordes

Íntims produccions signa el seu tercer treball, que remata la seva posició nihilista d’una joventut sense esperança. Si a Wasted envejaven l’amic que va perdre la vida, als 15 anys quan pensaven que tot era possible (als 25 ja eren uns grans desenganyats de la vida), fan un pas més a l’autodestrucció a Pool (no water) de Mark Ravenhill. Aquest grup de joves actors, ja van deixar sorpresos a tots els esectadors que es van apropar a la seva primera peça (El lloc) en què es relacionaven els okupes tancats en una nau que la policía volia desallotjar violentamen.

 Amb molt d’olfacte per triar un equip de direcció que els tensi les interpretacions, tornen a presentar un treball exemplar. De la colla d’amics bohemis artistes, una va triomfar i els altres van quedar relegats a la cuneta. Però, quan aquests tenen oportunitat, aprofiten un accident per especular gravant i fotografiant el cos de la seva amiga esberlat per haver-se llençat a la piscina, a les fosques, on acabaven de retirar l’aigua. Tant estúpid, com cruel. Els blau, les cames trencades, els guixos i les operacions són material d’art i deixen de ser intimitat. De tota història, hi ha una part que l’individu s’ha de poder reservar per disposar d’un espai  íntim, secret, propi. L’univers de Wohnwagen és evident (hi intervenen a la dramatúrgia Marc Salicrú, Anna Serrano, Elena Martín i els mateixos actors de la companyia). Perquè hi ha una mirada molt similar a la fragmetació de Wohnwagen (on els tres primers hi intervenien com a pinyol de creadors). El treball actoral, d’una contundència i seguretat notables (ara ja no parles de “popes sino directament de “tetes”), es reforça en un dispositiu que encercla el públic i busca la sorpresa. Albert Serra segur que aplaudeix la seva caricatura. A Pool, efectivament, l’element clau de la peça és d’acudit més que de drama (es podria haver treballar amb farsa però és honest que treballin amb la profunditat dels altres textos). 

El resultat és una peça de gran intensitat, amb una buidor que va eixamplant la fondària d'aquesta piscina. En realitat, és un pou on tots aquests artistes bohemis atrapats en la joventut fantasiosa no saben sortir-ne. I que opten per intentar tallar les cames de la que havia sabut navegar amb talent, i havia trobat un lloc en l'elit, sense que, aparentment, els hagués arraconat. Ho descobriran massa tard. El corc més pudent de l'amistat és l'enveja.