Pluja

Teatre

informació obra


Autoria:
Guillem Albà, Clara Peya
Direcció:
Guillem Albà
Direcció Musical:
Clara Peya
Dramatúrgia:
Marc Angelet, Toni Gomila
Coreografia:
Ariadna Peya
Il·luminació:
Ignasi Solé i Oriol Ibáñez
Vestuari:
Irene (Nené) Fernández
Producció:
Guillem Albà
Intèrprets:
Toni Gomila
Sinopsi:
Només un piano de mitja cua, i la imaginació dels dos artistes, jugant. La Clara i en Guillem es planten davant del públic sincers i despullats, amb honestedat. Tocant, ballant, mirant-se, cantant. Sensibilitat extrema. Pluja neix de l’amistat que els uneix i de com sovint se senten petits. I vosaltres... mai us heu sentit petits?

No hi ha res més màgic que sentir l’alè de l’artista, crear una intimitat que només el teatre pot oferir. Aquesta màgia és la que volen despertar Guillem Albà i Clara Peya amb Pluja. Un espectacle “cara a cara”, sense artificis, fet de petites accions, petites notes musicals i molta imaginació de dos artistes i amics que juguen, ballen i canten davant del públic. Peya hi posa la música –com a pianista i compositora– i Albà, el seu món multidisciplinari (titelles, gest, teatre visual) per emprendre un viatge divertit i poètic a la recerca d’un refugi contra la vulnerabilitat, on sentir-se petit fa molta menys por.

Clara Peya, finalista en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Pluja

10/10/2016

Espectacle íntim de la mida d'una anou

per Jordi Bordes

Pot el xouman Guillem Albà fer un espectacle sense un microfon ni incitar a ballar al públic? Pot haver un espectacle en el que Clara Peya segueixi tocant el piano, però s'atreveixi a presentar-se ella mateixa com a personatge? Ja la vam veure a Limbo fent alguna acció coreògrafica o un personatge malcarat, fins i tot. Pluja s'allunya dels grans micros i del so més amplificat. Va directe a l'anou, al cor de l'espectador i prova d'explicar un conte amb un codi tant senzill com efectiu. L'aigua quasi és sobrera si no fos perquè és un element que genera vida i que dóna la plasticitat absoluta que busquen els dos artistes. 

En el món de la fama, els personatges creixen i decreixen. Han de firmar autògrafs o desapareixen per la claveguera, insignificants. Guillem i Clara (cal dir-ho amb els noms de pila perquè és una idea molt íntima) busquen el cor i proven de somriure-li. Amb la senzillesa del que se sap que tot és efímer i que la fama és antropòfaga. El viatge és petit però preciós. Obliga el contacte físic, però sense fer-ne sorna festiva de Marabunta, per exemple, com un element de naturalitat, per desprendre's de les cotilles socials.

Guillem Albà ensenya puntualment el seu jo més íntim a Trau. Un espectacle que anava a la contra del seu potencial. Però, vista la insistència, no hi vol renunciar, extrem que celebrem. Potser en aquesta Pluja hi falta encara una escena en què la presència de Clara Peya, desprenent-se del piano, es mostri tal i com és ella. Sense necessitat de cap artifici, la seva personalitat autèntica serà un complement ideal al clown més discret d'Albà. Ara, el xiuxiueig de l'actor atrapa l'atenció del públic arraulit en la grada. La potència de veure la compositora i intèrpret disfrutant de la música al piano queda a un segon pla inexplicablement. El musical d'aquesta anou té una partitura tendra, suau i una veu fluixa, dins d'una caixa que recita musicalment, sense poder posar el to a lloc. No hi fa res. És així perquè ha de ser així.

La humanitat és insignificant però poder mirar-se als ulls i somriure un desconegut , ni que sigui a la penombra, és un univers que es desplega, més fèrtil que una pluja suau de tardor que amara la terra i dringa sobre les fulles de verd intens.