Perhaps all the dragons. Horror vacui (#3)

Nous formats

informació obra


Text:
Kirsten Roosendaal, Yves Degryse, Bart Baele
Escenografia:
Berlin, Manu Siebens
Producció:
Berlin
Dramatúrgia:
Roberto Fratini
So:
Cristobal Saavedra
Sinopsi:

Trobem una sala presidida per una estranya taula rodona amb trenta pantalles. En cadascuna, l’espectador hi trobarà un rostre: trenta històries diferents, trenta monòlegs filmats units per la teoria dels sis graus de separació. 

L’espectador seguirà atent les històries de les pantalles: un pianista s’adona que ha assajat el concert equivocat, un neurocirurgià canvia el cap i el cos de dos micos vius, un dia a la vida d’un hikikomori; temes d’aquesta instal·lació de format revolucionari, una proposta multidisciplinària i portàtil de la companyia belga Berlin, avesada a sorprendre amb peces que integren tecnologia i sentiment.

Crítica: Perhaps all the dragons. Horror vacui (#3)

29/11/2015

Una descoberta singular

per Núria Sàbat

Si bé fa temps que roden pel món, fins a aquesta edició del Temporada Alta, per a la majoria de nosaltres encara eren uns desconeguts. Però mai no és tard quan l’ocasió arriba –diuen–, i en aquest cas és ben cert, perquè els espectacles del col·lectiu belga Berlin –fundat el 2003 per Bart Baele, Yves Degryse i Caroline Rochlitz– són realment diferents de la majoria de propostes que solen presentar-se en cicles al voltant de la creació contemporània o de noves tendències. D’entrada, davant nostre no hi haurà un escenari, ni accions a temps real, ni tan sols actors o actrius als quals sentir l’alè, perquè es tracta d’una trobada virtual.

Estrenada el 2013 –quan la companyia celebrava els seus deu anys– Perhaps all de dragons va constituir un èxit que afermava la solidesa d’aquest grup multidisciplinari que es planteja les seves propostes com una investigació. A partir d’una pregunta concreta s’inicia un procés de recerca que desencadena un exhaustiu treball documental el qual rebrà forma definitiva a Anvers, on el grup té la seu.

Trenta pantalles disposades i unides al voltant d’una taula circular configuren un fabulós esquelet de fusta que, per uns instants, ens fa sentir com Jonàs al ventre de la balena. Cadascú tria la seva cadira, s’asseu i escolta la història que l’atzar li ha deparat. Aquesta ens conduirà a una altra –indicada dins el sobre que trobarem a la primera taula–, i així fins a completar el cicle dels sis graus que suposadament ens separen d’una altra persona, desconeguda i ubicada en qualsevol racó del planeta. Són sis relats independents que configuren una ruta predeterminada, gravats i preparats pels seus realitzadors amb tota cura de detalls i una intencionalitat clara d’acord amb la teoria que sostenen. Hi podem sentir les reflexions d’una mezzosoprano especialista en Carmen, l’explicació del guàrdia d’una presó ugandesa, la rocambolesca història d’un galerista i falsificador de quadres o les queixes de l’home que va salvar el món de la tercera guerra mundial... Sis rostres que, de sobte, deixen de mirar-nos per posar-se a dialogar amb el personatge de la pantalla veïna o que callen tots alhora sorpresos pel crit d’un nen. Sis faules que contenen, però, la baula amagada, gairebé inapercebuda –una carta o una medalla, un nom...– que la connectarà amb la següent fins a constituir una xarxa sensacionalment ben travada.