Pasionaria

informació obra



Coreografia:
Marcos Morau
Intèrprets:
Àngela Boix, Jon López, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush, Marina Rodríguez, Sau Ching Wong
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Silvia Delagneau
So:
Juan Cristóbal Saavedra
Vídeo:
Joan Rodon
Il·luminació:
Bernat Jansà
Direcció:
Eva Yerbabuena
Autor:
Eva Yerbabuena
Sinopsi:

Els esforços de la humanitat durant els últims anys han aconseguit portar-nos  fins aquell lloc que coneixem amb el nom de “progrés”. És un planeta al qual podríem batejar amb el nom de Pasionaria, un espai on viuen éssers humans iguals a nosaltres, o gairebé. Han estat dissenyats per imitar-nos, només que han perdut la capacitat d’apassionar-se, perquè són artefactes tecnològics que formen un paisatge artificial, net i asèptic, però absolutament mancat... d’humanitat. 

És com, veient el present i mirant cap a on anem, han imaginat el futur els integrants de La Veronal, un futur en el qual ni tan sols aspirem a adonar-nos que som vius. Hem renunciat al dolor i a la passió i ja no hi ha res que ens diferenciï dels robots o de les estàtues. De debò que encara som vius?

Una mirada crítica al món que vindrà en el qual l’individualisme i la covardia moral són valors a l’alça. És aquest, el futur que volem? Ens convida a pensar-hi una formació creada el 2005 per Marcos Morau i que és una de les joves companyies que en els últims anys han assolit més projecció nacional i internacional. Entre les seves darreres creacions, hi ha espectacles com Manolita Chen (vist al Beijing Dance Theatre), Tundra o Rothko Chapel.

Finalista a espectacle de dansa dels Premis de la Crítica 2018

Finalista a coreografia dels Premis de la Crítica 2018


Crítica: Pasionaria

26/07/2018

La maduresa de La Veronal

per Jordi Bordes

La carrera de la companyia de Marcos Morau ha estat meteòrica. Només amb la inèrcia, avança per a tota la geografia del món. Però el seu treball ha estat sempre molt acurat, mesurat, basant-se en universos literaris, cinematogràfics, televisius, teatrals cuinant una nova manera de moure's. Amb aquesta Pasionaria han arribat a un grau de maduresa notable. D'entrada, perquè s'han alliberat de la paraula (o el text projectat a la paret) i de les referències urbanes. L'espectador pot fer-se una composició de relacions entre els diferents elements de la peça, sense la necessitat d'una història. Ara viatgen a un no-lloc, o millor, a un lloc no geogràfic. Pasionaria no és cap biografia a Dolores Ibárruri. És una paraula que arrenca de passió, de desig, però que ells l'han posada per emmarcar una situació descriptiva, més que narrativa, que esquitxa amb moltes idees, que van avançant inexorablement cap a un final fosc, un futur que tots li tenim pànic, una maternitat d'uns éssers nous, inquietants.

El KOVA segueix desenvolupant-se. Però el plantejament de l'escena obliga a què la majoria de les coreografies siguin sense contacte físic. Com si les interaccions habituals entre els cossos plegant-se i desplegant-se es produeixin igualment però a una certa distància. tot és inquietant. Des de l'atmosfera de l'espai als personatges. Fa molta olor a Peeping Tom (Moeder, Vader, però sobretot, À louer). I se segueix reconeixent el treball de La Veronal, amb un moviment precís i preciós.

La Veronal s'ha desempallegat del món obscur de la consciència. Dels inferns de Vorònia i Rússia, de la història humanística de Siena, del joc d'imatges d'Islàndia... Ara. imaginen un futur inquietant en què la fredor tecnològica ha posat barreres a la relació humana. Però que l'instint per reproduir l'espècie segueix ben viva. En aquest món a punt d'esclatar, amb un satèl·lit que s'abraona a la Terra i uns éssers robotitzats, amb màscara, que defugen del contacte, segueix projectant-se la vida, anòmala, deformada, inquietant, però una vida que permet el moviment, l'emoció i una construcció dramatúrgica que absorbeix.