He tingut el privilegi de poder veure Oscuridad, un espectacle que -de moment...- no es podrà programar a Catalunya fins al setembre del 2020. El motiu és que Intemperie Producciones, de Madrid, la va portar el mes de gener al seu teatre, la Sala Intemperie Teatro. L'èxit ha estat tal que torna per segona temporada el 30 d'octubre i s'hi quedaran fins al gener...també de moment!
L'obra va néixer al Torneo de Dramatúrgia de Madrid, el que Carme Portaceli ha 'importat' al Teatro Español. L'autor és Jan Vilanova, un dels fundadors de la productora Sixto Paz, tot un aval que ja ens ha donat un munt d'alegries. Gorka Lasaosa, actor, director i productor català-basc, que viu a Madrid i és cocreador de la productora Intemperie, la va veure en la versió dels tornejos i li va demanar a en Jan, que en fes la versió gran, que se la quedaven. Lasaosa i Vilanova s'havien conegut quan eren -encara més- joves i els va fer molta il·lusió retrobar-se, treballar junts... I endavant!
Oscuridad està codirigida pel mateix Lasaosa i Abel Vernet (també català) "perquè viatjo molt i hem de ser dos!", diu Gorka. I l'interpreten magistralment Dafnis Balduz -de Vilanova- i Karlos Aurrekoetxea, l'únic que no és català. Us explico tot això, perquè el Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú ha acollit l'estrena absoluta a Catalunya del muntatge, en un d'aquells foradets-miracle que els quedaven. No sabem si en Dafnis hi té alguna cosa a veure, però els vilanovins ens sentim molt empoderats. I ho agraïm molt.
Be, dit això que espero us hagi fet una mica d'enveja, la meva recomanació és que us apunteu el títol ara mateix i el tingueu en compte com una obra indispensable quan vingui. És rodona! I si aneu per Madrid, els de la Sala Intemperie són molt bona gent.
Som-hi: un escenari enorme, negre, fosc i amb tan sols una taula, és part de l'ajuntament del poble on ha de començar la fi del món, que ja és imminent. Hi arriba un periodista per fer-ne un reportatge i va a l'ajuntament a demanar ajuda perquè se li ha espatllat el cotxe, una averia d'aquelles 'de software' que fa que actualment, s'espatllin tots. En la conversa entre tots dos hi desfilen un munt de sentiments: por, intriga, frustració, desesperació... I sobretot, molta comicitat i surrealisme. I ja no es pot explicar res més!
Bé, potser si. Que lluny de ser un drama, ens regala un tou de moments tan absurds com hilarants. I que proposa reflexions diverses com ara què passaria si ens anuncien que arriba la fi del món. De fet, ja ha passat, que jo recordi almenys l'any 1060 i el 2012. A l'obra es qüestionen coses com la qualitat dels menjars no naturals, partint del menjar liofilitzat. I veiem la desesperació creixent del periodista (Balduz) davant el fet que van fallant les tecnologies, com desapareix l'aigua...
Si el món s'acaba o no és el que ha de descobrir el públic, però com ho fan és una autèntica meravella. Aurrekoetxea interpreta dos personatges completament diferents i Balduz només un, però que va canviant segon a segon. El desplegament de matisos que ens fan tots dos protagonistes és tan brillant, que t'oblides del que ha de passar. O no. O potser ens dona pistes per si, realment, el nostre món també s'acaba... que s'acaba, eh! O no... Potser hi ha final sorpresa... O no... i us l'heu de fer vosaltres... La situació és molt diferent, però té aquell punt surrealista de Tot esperant Godot de Beckett que, sumat al que ja hem explicat, fa que sigui tota una troballa.
