Oklahoma

informació obra



Intèrprets:
Toni Viñals, Robert González, Anna Alborch, Aurora Roig, Emilia Martín
Escenografia:
Ramon Ivars, Gemma Beltran
Vestuari:
Gemma Beltran, Ramon Ivars
Assesor de moviment:
Moreno Bernandi
Il·luminació:
David Bofarull
Ajudant de direcció:
Boris Daussà
Producció:
Cristina Ferrer
Sinopsi:

El 1927, tres anys després de la mort de l'escriptor, es va publicar de manera pòstuma Amèrica, una obra inacabada de Kafka que també es coneix com El desaparegut. En l'últim capítol d'aquesta obra, el protagonista llegeix un anunci publicat per El Gran Teatre d'Oklahoma, que proposa contractar qualsevol que vulgui fer el paper de si mateix. És la història d'un teatre que vol ser al·legoria del món sencer, un món en el qual l'art seria l'última esperança. Ara, Gemma Beltran i Dei Furbi rellegeixen en una versió lliure aquella història, hibridada amb altres ficcions de l'autor, com ara El procésEl castell La metamorfosi, i també amb referències a Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, i a Tres personatges en cerca d'autor, de Luigi Pirandello.

Protagonitzen la funció tres actors en atur, acostumats a estar exclosos del mercat laboral, que esperen trobar feina a El Gran Teatre d'Oklahoma, i se senten feliços. Però, de veritat podran fer teatre si tothom interpreta el seu propi paper i, per tant, tot serà teatre? Músiques arranjades per ser interpretades només amb la veu i una escenografia senzilla formada per ombres, un gran fons blanc i cintes que delimiten l'espai embolcallen els actors, protagonistes d'un teatre on tots som observats i tots i totes estem exposats.

És la nova creació de Gemma Beltran i Dei Furbi, una companyia amb un llarg recorregut que es va fer famosa amb la seva aplaudidíssima i multipremiada posada en escena de La flauta màgica però que ha signat també peces com Trilogia MozArt, Asufre, Homes de Shakespeare, L'illa dels esclaus, Tocata i fuga, Divertimento o Scherzo.


Crítica: Oklahoma

22/09/2017

Enginyós, surrealista, lúdic i afinat: Dei Furbi és garantia absoluta

per Jordi Bordes

El nou treball de Dei Furbi és una alenada d'aire fresc. Des de la buidor, aparentment en un noespai i un notemps, tres personatges (o tres ànimes, o tres escarabats?) expressen les seves obsessions, es repeteixen com un peix desmemoriat dins d'un aquari i espigolen autors d'universos ben diferents i allunyats en el temps com són Kafka, (Metamorfosi i també El teatre d'Oklahoma) Calderón de la Barca (La vida es sueño) o Pirandello (Sis personatges en cerca d'autor). Dei Furbi té un llenguatge fluïd, sempre amb el joc de paraules, el gust pel cant a cappella i un moviment enigmàtic. Eviten tant com poden construir un personatge. i, per això, els hi lliga tant bé el drama del Gregor, que es transforma en insecte, o deixar-se perdre en els versos conegudíssims de Calderón (obvien citar El gran teatro del mundo, possiblement, perquè trepitjaria el conte fantasiós de Kafka). És un viatge d'humor que aixeca somriures, un punt d'enveja (què es van prendre el dia que van trobar la cançó dels estupefaents?) i molta admiració per la dificultat interpretativa. És un equilibri constant entre un text dit  sense massa intenció volgudament, un moviment que insinua i un cant ben modulat i en el que no es pot perdre la respiració. Perfum intens surrealista.

El resultat és una peça enigmàticament divertida, un malson que acaba bé. Que reconcilia l'artista i que convida el públic a ser-hi i a descobrir la trama i l'ordit de la dramatúrgia. Potser no hi ha la paradoxa d'Asufre, segurament la més ebojarrada i alghora desesperada, però manté el to amb dignitat. Dei Furbi  abandona Mozart (anteiorment havia interpretat La flauta màgica i posteriorment Trilogia Mozart).

Deien els membres de la companyia que els seus espectacles van guanyant gags a mida que s'allarga la temporada i que troben acudits en els viatges cap a les funcions de bolos. Doncs, sembla que deuen haver voltat prou perquè els equívocs fonètics són constants i dits ingènuament, sense voler forçar el riure: del tius, "Vaig per per anar a Oklahoma?", "O clar, home", respon l'altre. és nomé sun exemple d'un text trufat de gags que no estiren per fer-ne una segona lectura (com sí que realitza sovint Jordi Oriol, per exemple, o com feien els Accidents polipoètics). 

Per últim, l'espai. Els artistes es moouen en lloc blanc amb unes diagonals. La il·luminació els emmarca i descobreix nous jocs perquè, sense moure's del lloc, sembla que travessin per un infernal de portes, de carreteres que porten al càsting d'aquest teatre màgic. No us la perdeu. A Barcelona, o quan facin gira per Catalunya.