Només una vegada

informació obra



Ajudant de direcció:
Xavi Buxeda
Intèrprets:
Anna Alarcón, Maria Pau Pigem, Bernat Quintana
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull
Composició musical:
Clara Peya
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Gràcia Camps, La Bonne - Centre de cultura de dones
Autor:
Àlex Serrano, Pau Palacios
Sinopsi:

Segur que la violència és una cosa que només els passa als altres? I si, fins i tot, en les nostres relacions de parella, estem considerant normals coses que no ho són tant? Quina responsabilitat té l'educació patriarcal, que considera la força un atribut masculí i la feblesa una característica de les dones, en la violència de gènere? La dramaturga Marta Buchaca escenifica la violència de gènere més comuna i latent: la de cada dia, la que no ho sembla, la que no diries mai que ho és, la que acceptem sense adonar-nos-en.

Una psicòloga (Maria Pau Pigem) especialitzada en violència masclista atén un dia una parella, formada per l'Eva (Anna Alarcón) i en Pau (Bernat Quintana). Tots dos troben que són allà per error. N'hi ha prou amb única agressió per considerar que som davant d’un home maltractador i una dona maltractada?

Tot això s’ho pregunta una autora que s’ha format com a dramaturga al Centre d’Études Théâtrales de Louvain-la-Neuve a Bèlgica i a l’Obrador de la Sala Beckett i que és una integrant fonamental de l’ecosistema escènic barceloní. Potser heu vist obres que ha escrit i, sovint, també ha dirigit com Les nenes no haurien de jugar al futbol (vista al Grec del 2009 en el mateix escenari que l’autora i directora torna a visitar enguany), Litus o Losers, entre moltes d’altres. Les seves obres s’han vist a països tan diversos com Croàcia, Guatemala, Veneçuela, el Salvador, Grècia, la República Txeca, Xipre, els Estats Units i el Canadà.


Crítica: Només una vegada

22/10/2018

La càmera oculta de la violència de gènere

per Andreu Sotorra

En literatura narrativa hi ha una sèrie de relats d'última fornada que s'han qualificat sovint d'«autoajuda». En literatura teatral, el terme no és tan habitual. Però l'obra «Només una vegada», de Marta Buchaca (Barcelona, 1979) —que ha recuperat en temporada el TNC després d'haver-se estrenat fugaçment a l'Espai Francesca Bonnemaison dins del Festival Grec 2018— es podria considerar que aspira a ser qualificada d'«autoajuda». Si més no, perquè la trama té el do de neguitejar els espectadors i fa la sana funció de promoure la reflexió a la sortida del teatre sobre la manera de fer i de reaccionar de cadascun dels tres personatges.

Una altra cosa és que després de noranta minuts i tres actes d'aproximadament mitja hora cadascun, es tingui la sensació d'haver assistit, més que al desenvolupament d'una obra teatral convencional, a la reproducció de l'enregistrament d'una càmera oculta per elaborar un documental sobre la violència de gènere en un departament de tercer ordre d'atenció a la dona maltractada en la qual intervenen la psicòloga dels serveis socials encarregada del cas i la parella conseqüència de la denúncia. Això, segurament, és el que fa l'efecte també que els tres intèrprets hagin estat lleugerament desaprofitats. Es troba a faltar una mica més de força aguda en la psicòloga que interpreta Maria Pau Pigem; hi ha una certa fredor en el marit denunciat que interpreta Bernat Quintana; i acostumats a els papers viscerals que ha regalat fins ara l'actriu Anna Alarcón, en aquest cas, la seva és una actuació més moderada, de víctima que claudica, per exigència del paper, esclar.

L'autora, que també dirigeix el muntatge —opció arriscada perquè es prescindeix de la sempre convenient mirada externa— construeix la trama “in crescendo”. Primer amb una entrevista de la psicòloga (l'actriu Maria Pau Pigem) sobre la causa de la denúncia contra el personatge masculí, en Pau, un escriptor de novel·la en procés de creació (l'actor Bernat Quintana), a continuació amb una entrevista amb la seva parella, Eva, la denunciant, una gestora editorial (l'actriu Anna Alarcón), i finalment amb els dos alhora per posar sobre la taula el rerefons del maltractament puntual que en Pau va infligir en l'Eva en un moment de violència, això sí, només una vegada, com avança el títol de l'obra.

Parlava abans de la tècnica de la càmera oculta i el documental perquè en realitat el diàleg de l'obra tendeix més a ser un interrogatori de la psicòloga dels serveis socials de caire policíac amb l'objectiu de fer confessar a cadascun dels dos membres de la parella les causes reals que van provocar l'agressió domèstica, confessions, esclar, que l'autora utilitza per transmetre als espectadors que, com en un recurs de guió televisiu, coneixen les circumstàncies dels fets abans que els mateixos personatges descobreixen que les han confessat per separat.

El fet que la situació de violència es produeixi en una parella aparentment benestant, permet que el discurs analitzi la situació social de la plaga de la violència de gènere —«això només passa en classes baixes i pobres», s'hi arriba a di— i una de les reaccions més recurrents: que la víctima perdoni el maltractador, que renunciï a admetre l'agressió, que confiï que en realitat no tornarà a passar, que pensi que la denúncia va ser un error, aquí, en tot cas, un missatge de “whatsap” enviat impulsivament a una amiga en el moment de l'agressió però reenviat equivocadament a tot un grup de contactes.

Hi ha un tercer element que l'autora utilitza i que es relaciona també des del primer moment amb la violència. La psicòloga —que obre en solitari el muntatge— està amenaçada per un individu absent que se suposa que és el marit d'alguna de les dones maltractades que està en relació d'ajuda al seu departament dels serveis socials: l'assetja amb trucades al mòbil, s'hi enfronata abans d'entrar a treballar, l'amenaça fins al punt que ella opta per quedar-se uns dies a dormir al mateix departament... La psicòloga intenta en va que des de la direcció i el servei de protecció actuïn contra l'individu, sense aconseguir-ho.

I aquí és on l'autora Marta Buchaca tanca el cercle: si el foc amb foc s'apaga, la violència també amb violència es pot combatre. És només un moment, un detall que pot passar per alt si l'espectador no es manté atent, una frase tallant que tanca l'obra. També una subtil denúncia de les febleses que té el sistema: si el protocol de l'assetjament no permet actuar preventivament a l'avançada, sempre hi ha l'opció de fer justícia per compte propi. Ni que sigui amb un casc de motorista com a arma blanca. Ni que sigui només per una vegada, esclar. (...)