Només una vegada

informació obra



Ajudant de direcció:
Xavi Buxeda
Intèrprets:
Anna Alarcón, Maria Pau Pigem, Bernat Quintana
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull
Composició musical:
Clara Peya
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Gràcia Camps, La Bonne - Centre de cultura de dones
Autor:
Àlex Serrano, Pau Palacios
Sinopsi:

Segur que la violència és una cosa que només els passa als altres? I si, fins i tot, en les nostres relacions de parella, estem considerant normals coses que no ho són tant? Quina responsabilitat té l'educació patriarcal, que considera la força un atribut masculí i la feblesa una característica de les dones, en la violència de gènere? La dramaturga Marta Buchaca escenifica la violència de gènere més comuna i latent: la de cada dia, la que no ho sembla, la que no diries mai que ho és, la que acceptem sense adonar-nos-en.

Una psicòloga (Maria Pau Pigem) especialitzada en violència masclista atén un dia una parella, formada per l'Eva (Anna Alarcón) i en Pau (Bernat Quintana). Tots dos troben que són allà per error. N'hi ha prou amb única agressió per considerar que som davant d’un home maltractador i una dona maltractada?

Tot això s’ho pregunta una autora que s’ha format com a dramaturga al Centre d’Études Théâtrales de Louvain-la-Neuve a Bèlgica i a l’Obrador de la Sala Beckett i que és una integrant fonamental de l’ecosistema escènic barceloní. Potser heu vist obres que ha escrit i, sovint, també ha dirigit com Les nenes no haurien de jugar al futbol (vista al Grec del 2009 en el mateix escenari que l’autora i directora torna a visitar enguany), Litus o Losers, entre moltes d’altres. Les seves obres s’han vist a països tan diversos com Croàcia, Guatemala, Veneçuela, el Salvador, Grècia, la República Txeca, Xipre, els Estats Units i el Canadà.


Crítica: Només una vegada

31/10/2018

Fugir dels estereotips de la violència de gènere

per Teresa Ferré

Dia sí, dia també, la violència contra les dones és notícia als mitjans; poques vegades, però, puja a escena. La dramaturga Marta Buchaca ha fet el pas amb aquest text d'estructura clàssica, tres escenes a cadascuna de les quals descobrim aspectes diferents d’aquesta història construïda amb assessorament, sòlida documentació i una sola llicència literària, fer coincidir la parella protagonista en una sessió de teràpia junts.

Excel·lent estil d’escriptura que deixa anar la informació a través de detalls, com qui no vol la cosa i amb rèpliques àgils. Final necessàriament obert, com la vida, que convida a pensar. L’autora també signa una direcció mil·limetrada d’interpretacions naturals i en la qual els silencis afavoreixen el suspens a mesura que avança l'obra. Buchaca vol que sigui la primera part d’una trilogia, tan de bo els productors en prenguin nota.

Només una vegada, com diu el títol, porta una parella al límit. Si només hi ha hagut una bufetada en un moment de tensió, es pot considerar violència de gènere? Punt de partida per posar-nos davant un mirall que fuig de l’estereotip, i mostrar hàbilment que la violència no entén de classe social, ni de formació intel·lectual. Per això tant Pau (Bernat Quintana) com Eva (Anna Alarcón) diuen que no són així. Així com? Com el classisme i el sensacionalisme han dibuixat sovint les víctimes i els seus maltractadors.

Ell és escriptor, educat, sensible i tremendament sexi. Ella és editora, forta, independent econòmicament i super atractiva. Dues interpretacions brillants per a dos personatges intel·ligents que evolucionen en direccions contràries. El perfecte Pau de la primera escena fa creïble el del final; igual que la seguretat d’Eva durant la segona és el genial preludi del seu pànic posterior. Res és el que sembla. Entre els dos un tercer vèrtex que culmina el triangle perfecte. La psicòloga, Maria Pau Pigem, fa una actuació complexa que combina la concentració del professional treballant amb una situació d’amenaça fora de la consulta, un dany col·lateral que en dirien en llenguatge bèl·lic.

Tota l’acció es desenvolupa al despatx dels serveis socials, un lloc tètric que posa de manifest la manca de recursos públics gràcies a l’escenografia de Sebastià Brosa. A destacar també la música dels canvis d’escena de Clara Peya, molt més que una simple transició perquè transmet a l’espectador diferents estats d’ànim.

Només una vegada es mereix una bona gira perquè és d’aquells espectacles que sense pretensions aconsegueix que tot funcioni a nivell formal. Des d’un punt de vista del contingut té el valor de ser realment valent i necessari en el context que vivim.

Podeu llegir també la crònica d'assaig #FàbriquesGrec al següent enllaç:

 http://www.recomana.cat/RECACCIONSA.ASP?ACCIO=363