Només una vegada

informació obra



Ajudant de direcció:
Xavi Buxeda
Intèrprets:
Anna Alarcón, Maria Pau Pigem, Bernat Quintana
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull
Composició musical:
Clara Peya
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Gràcia Camps, La Bonne - Centre de cultura de dones
Autor:
Àlex Serrano, Pau Palacios
Sinopsi:

Segur que la violència és una cosa que només els passa als altres? I si, fins i tot, en les nostres relacions de parella, estem considerant normals coses que no ho són tant? Quina responsabilitat té l'educació patriarcal, que considera la força un atribut masculí i la feblesa una característica de les dones, en la violència de gènere? La dramaturga Marta Buchaca escenifica la violència de gènere més comuna i latent: la de cada dia, la que no ho sembla, la que no diries mai que ho és, la que acceptem sense adonar-nos-en.

Una psicòloga (Maria Pau Pigem) especialitzada en violència masclista atén un dia una parella, formada per l'Eva (Anna Alarcón) i en Pau (Bernat Quintana). Tots dos troben que són allà per error. N'hi ha prou amb única agressió per considerar que som davant d’un home maltractador i una dona maltractada?

Tot això s’ho pregunta una autora que s’ha format com a dramaturga al Centre d’Études Théâtrales de Louvain-la-Neuve a Bèlgica i a l’Obrador de la Sala Beckett i que és una integrant fonamental de l’ecosistema escènic barceloní. Potser heu vist obres que ha escrit i, sovint, també ha dirigit com Les nenes no haurien de jugar al futbol (vista al Grec del 2009 en el mateix escenari que l’autora i directora torna a visitar enguany), Litus o Losers, entre moltes d’altres. Les seves obres s’han vist a països tan diversos com Croàcia, Guatemala, Veneçuela, el Salvador, Grècia, la República Txeca, Xipre, els Estats Units i el Canadà.


Crítica: Només una vegada

11/04/2018

Abraçant els grisos i el debat en un tema espinós

per Pep Barbany

3 raons per anar a veure “Només una vegada” i 1 per fer altres plans

Raó número 1

Per l’excel·lent equilibri en un tema espinós. De vegades és bo anar al teatre amb poca informació, tot just una referència de qui és l’autor/a, el director/a i els actors/actrius protagonistes. Sovint no cal gaire més si us refieu de determinats noms i us voleu deixar sorprendre. I és que amb temes com el de “Només una vegada”, la violència de gènere (o potser podríem parlar de la violència en general), les idees preconcebudes, els prejudicis que tots tenim i els que ens imposa l’actualitat no ens ajuden a enfrontar-ho ni amb un mínim de calma i objectivitat.

Per això és tan reconfortant veure el resultat de l’últim treball de Marta Buchaca, que planteja moltes preguntes sense respondre-les pas totes i que és capaç de mostrar molts més grisos que blancs i negres a partir dels tres personatges protagonistes de “Només una vegada”. Els personatges, com tots nosaltres, són contradictoris per naturalesa i contemplant la seva evolució es fa més difícil prendre partit d’una manera tan evident com semblaria lògica per la temàtica.

Raó número 2

Pels intèrprets i una escenografia que és un personatge més. Com acostuma a passar en les propostes de Marta Buchaca, els diàlegs i la precisió dels personatges no deixen gaire marge als actors i actrius, que s’han de cenyir a un dibuix molt clar, molt precís, de la complexitat i multiplicitat de cares dels seus rols. Això que pot semblar una limitació pels actors alhora és un repte només apte per actors de nivell, com és el cas. 

Bernat Quintana convenç en el paper més difícil d’escriptor intel·ligent i seductor que ens vol convèncer de la seva innocència. Anna Alarcón demostra un cop més la seva versatilitat amb personatges complexos i el canvi que ofereix des de la dona segura de si mateixa i per sobre de tot i de tothom a la dona atemorida és brutal. Menció a part Mari Pau Pigem en el paper de la psicòloga, que amaga les seves pròpies pors i debilitats amb respostes seques i ràpides i uns silencis matadors.

L’escenografia de Sebastià Brosa sembla d’entrada irrellevant. Però el detall amb el qual es recrea el despatx atrotinat dels sempre infrafinançats serveis socials és un missatge ben clar per a qui el vulgui veure.veure.

Raó número 3

Visca els grisos, visca l’evolució, visca el debat. Visca els grisos, visca l’evolució, visca el debat. N’hi ha prou amb una sola agressió per ser considerat un maltractador? Una pregunta incòmoda sense resposta senzilla que ens planteja Buchaca a “Només una vegada”. I ho fa partint d’uns personatges tan complexos com propers i reconeixibles, que evolucionen amb les seves contradiccions i ens obliguen constantment a replantejar les nostres idees, les nostres sentències. Fins i tot la premissa que sembla més clara (el camí mai és la violència, que mai és justificable) s’acaba posant en dubte perquè quan un se sent amenaçat l’agressivitat aflora i és incontrolable. Que difícil posicionar-se però que enriquidora una obra com aquesta capaç de plantejar tantes preguntes que hauríem de fer-nos més sovint, lluny de la testosterona i dels impulsos més primaris.

Raons per fer altres plans

Si el tema us espanta i fugiu de la reflexió. Evidentment qui només busqui evasió i diversió al teatre aquí no té res a fer. No és possible veure ni viure “Només una vegada” com un simple passatemps. Tant a l’Espai Francesca Bonnemaison com a la Sala Petita del TNC on s’ha reestrenat, no hi ha escapatòria amb un argument absorbent i inquietant de què és difícil escapar.