És un retrat cruel (una altra vegada) i sarcàstic de la voluntat impossible de construir un món millor. Respon des de l'impuls més directe una tonada similar a la d'Una lluita constant. Ho fan amb un format que sobreposa imatges captivadores, impactants, provocadores amb un text de fons o sobre pantalla que remet a la paradoxa de voler ser perfecte i no trobar l'acadèmia on ensenyin a ser-ho. És impossible. Però la radicalitat i l'idealisme s'entesten a pensar que hi ha d'haver un camí. Portar al límit una Veritat, fins a les últimes conseqüències, implic acabar en el ridícul. I això ho fa veure la resta de la societat, o un mateix, quan es troba un mirall al davant.
El joc sense trinxera de José y sus hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos) ressona de nou en aquesta peça. No és d'estranyar, perquè comparteixen equip artístic i mirada desinhibida. Possiblement, en aquest nou capítol, s'insisteix massa en una sola idea (no roda gaire més enllà) i amb una estètica de brutícia, d'una fisicitat entre agressiva a seductora. El muntatge es va començar a treballar a l'entorn de l'1-O. Hi havia molta ràbia que calia canalitzar. I molta sensació que el canvi radical era possible. Un any després, hi ha una certa sensació de frustració, narcòtica, que ha adormit el clam d' "Els carrers seran sempre nostres". Però, com tot idealisme, hi ha una idea que es manté latent, esperant a trobar un nou espai on esclatar. La tardor calenta que s'esperava, no ha arribat. I ja ens trobem a les portes de l'hivern. Cert. Però l'ideal segueix punxant cos endins, interioritzant i buscant una nova forma. Avui se sap que la transició va ser fallida. I no es permetrà que continui, aquesta idea imposada. Sgui com sigui: reivindicant el rosa, descobrint noves formes i actituds que la majoria de la societat podrà considerar ofensives; fent escarni de bancs (altra vegada), de la monarquia, o de'n Mariano Rajoy (Sánchez va accedir al govern per una moció de censura posterior i no hité joc en aquest quadre devastador i, alhora de forta rebel·lia). Les màquines d'aspirar Roomba es barallen entre elles per atrapar l'ultima molla de pa. I no s'adonen que hi ha qui té una impunitat i una gana sense límits, que desaprofita els recursos obscenament. Més enllà del símbol i de l'idealisme hi ha la la política del dia a dia. Quan les veïnes es deixin de discutir entre elles i s'organitzin per trobar un nou estat social, hi haurà la utopia. Mentre, queda l'anar fent, amb les contradiccions pròpies i grupals. Cal seguir buscant la necessitat de definir i posicionar-se vigilant que les màximes simplistes no s'adequen a cap veritat traslladable al món real. Vivim un consumisme de low cost; apreciem viure una slowlife. Però som incapaços de baixar el ritme personal ni de trobar mecanismes que socialment tendeixin a la Justícia mundial. El demés són tonteries.
