Mont(SS)errat o La molt lamentable història del...

informació obra



Direcció:
Marc Chornet Artells
Autoria:
Beth Escudé
Intèrprets:
Carles Bigorra
Ajudantia de direcció:
Anna Mª Ricart
Vídeo:
Carles Pitarch (Juandesafinado s.l.)
Vestuari:
Laura Sanz Osta
Escenografia:
Laura Sanz Osta
So:
Marc Chornet
Producció:
Juandesafinado Produccions , Atrium Produccions
Sinopsi:

MONT(SS)ERRAT o La molt lamentable història del Pare Montiel, evoca les aventures i desventures d'un frare de l'Abadia de Montserrat que, a partir d'una certa edat i en unes circumstàncies determinades, desenvolupa la malaltia de l'Empatitis Múltiple; això vol dir que adopta irremeiablement les personalitats que té a la vora més de 7 minuts. Si bé es podria pensar que professar-se monjo de Montserrat, amb la reclusió, el silenci i l'allunyament de la vida mundana, afavoriria la curació o estancaria el síndrome, tristament, això no fou així. Tot va començar el dia que l'abad Coll i l'abad Plana, l'any 1940, li encarreguen fer d'anfitrió del Monastir en la visita que el Reichfürer i cap de la SS, Heinrich Himmler, visita la muntanya sagrada catalana a la recerca del Sant Grial.

Aquesta és una història real. Qualsevol semblança amb la ficció és pura coincidència. Segons l'autora, aquesta funció podria entrar dins la categoria de Comitragèdia, més concretament en la subcategoria drama melancòmic, que ja encetà amb Aurora De Gollada.

Crítica: Mont(SS)errat o La molt lamentable història del...

24/03/2014

Barreja entre la ficció i la realitat que no porta gaire enlloc

per Jordi Bordes

Beth Escudé té un plantejament a escena únic. Li agrada descriure situacions tràgiques en una cert clau de comèdia. De fet, realitza una mena d'ucronia personal, inventant-se personatges, contaminant la història voluntàriament perquè el seu artefecta sigui ben sonor. És un camí molt perillós perquè confon l'espectador entre el que és una notícia publicada (per tant real) amb les motivacions de com i qui decideix fer un clam a la llibertat en ple franquisme des de l'altar del monestir de Montserrat.

El treball sí que permet gaudir de la capacitat d'imitar i de transformar-se en múltiples personatges l'actor Carles Bigorra. Però no hi ha personatge en el què aprofundir contradiccions, en el que fer-lo humà, perquè tot és desproporcionat. Hi ha un gran risc quan altres personatges (que també interpeta ell) es doblen amb un video (gravat) cosa que exigeix una gran concentració per no perdre el paper i dir-lo amb els temps necessaris. Perquè si es va massa depressa, genera una silenci revelador. I tota la fusteria cau irremeiablement. Per molt que es trobi la fórmula d'omplir aquestes sonores pauses.

El resultat és un quadre, per moments divertit, però que no se sap amb quina pretensió ha estat confeccionat. Divertir? Provocar? Denunciar? Fer la caricatura de Himmler en la recerca del Sant Greal al Monestir de Montserrat, o del propi Franco (sota pal·li!) té quasi l'efecte contrari perquè, amb l'aire còmic, els fa més amables del que van ser, a jutjar per les seves decisions en guerra i en dictadura. Sí que és cert que Franco va ser rebut amb honors a Montserrat i sembla que, efectivament, Himmler investigava sobre els rumors del sant Greal. Però d'això a inventar-se un pare que, per una malaltia estranya, aprèn a imitar-los sense poder-ho evitar, no treu cap a res. El capítol a Colòmbia, en canvi, sí que s'hi pot trobar la lluita de poder del monjo i unes discussions constructives amb un avi del llogarret. Però sonen més a un annex d'una peça mig escrita que a una unitat amb el dissortat pare Montiel.

Com ja passava a Aurora De Gollada (TNC, 2006), Escudé renuncia al conflicte, a la contradicció. Troba una escena tràgica i l'explota amb la comèdia, amb grans dosi de farsa i inventant espais i situacions, que confonen i esborronen el pla. I, així, l'espectador queda perplex, sense saber què li exposen davant dels nassos ni quina lectura fer-ne, més que topar amb una atractiva sorpresa que es demostra estèril, on poder lligar les intencions.