Montaldo

Teatre | Nous formats

informació obra


Una història d’indis, benzineres, armadillos, utopies i catalans autistes perdutsper les carreteres inacabables d’un Texas irreconeixible. La signa un laboratori de creació escènica que ha mostrat els seus treballs per mitja Europa. Erenesto Collado és un dels talents de casa que més respecte s'estan guanyant arreu gràcies a uns muntatges compromesos i personals.
Companyia:
Fundación Collado - Van Hoestenberghe
Intèrprets:
Ernesto Collado
Escenografia:
Cube b.z., Ernesto Collado (espai escènic)
Ajudantia de direcció:
Piero Steiner
Autoria:
Ernesto Collado
Direcció:
Ernesto Collado
Producció:
Fundación Collado - Van Hoestenberghe, Eteri
Sinopsi:

Al segle XIX un grup d’icarians —seguidors de les teories del pensador Étienne Cabet— va viatjar als EUA per fundar una comunitat de socialistes utòpics. Un d’ells era el català Ignasi Montaldo, un noi mut i tímid que es comunicava amb els altres mitjançant una llibreta plena de notes i dibuixos. L’experiència va ser un fracàs i els qui van sobreviure al viatge van acabar enfrontats, tret de Montaldo, que es va convertir –diu la llegenda– en cap d’una tribu d’indis. D’aquesta història neix una proposta, a cavall entre el documental i el road-tale, que parla d’un fracàs col·lectiu i d’una epifania personal, però que és, també, una exploració dels límits, sempre conflictius, entre l’individu i la comunitat. El muntatge elimina la separació entre intèrpret i públic i utilitza imatges projectades, veus i sons enregistrats i tota mena d’elements poc usuals. És la nova proposta d’un col·lectiu de creadors que fugint de les convencions, i fent servir l’humor, s’interroga des d’un punt de vista nou sobre el món on vivim.

Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria de noves tendències.


Crítica: Montaldo

31/10/2014

Una creació irònica i intel·ligent que amaga una interessant reflexió rere la seva aparent extravagància

per Carme Tierz

Montaldo és un relat que molt bé podrien haver escrit Flannery O’Connor o Sherwood Anderson, cronistes literaris del profund sud (americà), un territori àrid –i no només geogràficament–, inculte i, encara avui, ancorat en els costums i tradicions dels primers colons que el van ocupar. L’estat que Ernesto Collado descriu amb tanta ironia com precisió és Texas, el segon més gran dels EUA i un dels més rics gràcies a l’or negre, el petroli. Fins allà viatja el mateix Collado, a fi d’esbrinar què va ser d’un català mut (Montaldo) que, a mitjan segle XIX, va posar rumb al nou món en companyia d’un grup de socialistes utòpics que hi volien fundar una idíl·lica Icària, i que va desaparèixer a la planura quan els icaristes van tornar-se a la vella Europa amb la cua entre les cames.

El creador dóna vida escènica al conte, vestint-lo amb uns pocs elements escenogràfics que aconsegueixen fer visibles carreteres, bars, paisatges o la fauna (animal i humana) que els habiten; amb els mateixos elements construeix imatges màgiques, poètiques –per exemple, un cotxe recorrent Texas de nit, o la trobada sexual del protagonista amb una adolescent sense braços, un personatge i una situació dignes d’una pel·lícula de David Lynch– que, sumades a un text intel·ligent i amè, a un ritme que mai no decau i al carisma i els recursos expressius de l’intèrpret, atrapen l’espectador de l’inici al final.

Montaldo atresora altres virtuts –formals, musicals, textuals–, però la més poderosa rau en la tesi de fons: Ernesto Collado sembla dir-nos que la utopia és assolible, tot i que no pot (ni deu) crear-se “artificialment”; és més un espai mental que físic. També, que tothom necessita tenir una identitat, saber d’on ve (potser, per saber qui és); tant és si les seves arrels són reals o imaginàries, el que importa és tenir un punt de referència on l’individu es pugui agafar. Aquesta és l’autèntica ironia de Montaldo, un treball que amaga una interessant reflexió per a qui estigui disposat a mirar mén enllà de la seva (aparent) extravagància.