Medusa

informació obra



Direcció:
Aleix Fauró, Isis Martín, Guy Cassiers
Intèrprets:
Pepo Blasco, Patrícia Bargalló, Isis Martín, Sergi Torrecilla
Il·luminació:
Guillem Gelabert Miquel
So:
Clara Peya
Vestuari:
Berta Riera
Autor:
Elfriede Jelinek
Sinopsi:

Dels camps d’extermini nazi fins a Hiroshima passant per les dictadures dels anys 50 a l’Amèrica del Sud. Medusa fa un recorregut pels horrors del segle xx a partir de la vida del cineasta, fotògraf i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska. Un tràveling vertiginós pel mapa complet de la vergonya humana. La companyia La Virgueria continua apostant per un teatre compromès amb l’adaptació d’aquesta impactant novel·la de Ricardo Menéndez Salmón. Una obra que interpel·la l’espectador i el fa reflexionar sobre el paper de l’art i els artistes en els esdeveniments històrics. Una experiència sensorial aterridora guanyadora del X Premi Quim Masó.

Finalista a dramatúrgia (Pablo Ley) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Medusa

21/12/2017

La poesia de l'horror

per Jordi Bordes

La Virgueria ja ha treballat altres peces de Pablo Ley (Paisaje sin casas, 2013). Ara, després de guanyar el Premi Quim Masó 2016, afronten una dramatúrgia a partir de la novel·la de Ricardo Menéndez Salmón amb l'habitual austeritat interpretativa de la companyia, i un espai hipnòtic que es construeix i desconstrueix sempre a favor de la paraula i d'una reflexió si no militant, sí compromesa. Aquest Prohaska que viu misteriosament els grans cataclismes provocats per la humanitat del segle XX i que el reprodueix gravant-ho (i eliminant el so) o retratant-ho com a esforçat funcionari de l'horror defensa que viu sense ideologia. No és crític amb els abusos que seguen vides, però sí que és rigorós en com exposar aquests casos, en la forma assèptica, un art gens especulador. 

La Virgueria signa una producció que elabora des del negatiu: marcant el rastre dels que van conèixer aquest personatge protohistòric (és igual si va ser un cas verídic o una construcció de la ficció en forma de fals documental) i intenten entendre el dolor i la coherència del protagonista. En realitat és una narració a una veu compartida. Que se la van passant els diferents actors i que, puntualment, dialoga, però sense interpretació. Tot és molt pla, neutre. Només l'espai té profunditat i magnetitza. És una mirada que demana molt de l'espectador però que, si hi entra, es pot deixar seduir per les imatges i obviar puntualment  els llistats d'atrocitats que es van repetint. De fons, hi ha el dolor de la mort d'un fill en plena II Guerra Mundial, quan l'Alemanya nazi comença a sucumbir. És un signe que sembla  anar refilant cada cas, a partir d'aquesta tragèdia familiar.

La Virgueria, al contrari de Prohaska, es capfica en un tema difícil per construir una dramatúrgia que mostri veritats amagades. Construeixen unes peces de personatges complexes, que es contradiuen. Ho va fer amb la venda d'armes (El pes del plom), la presó (180º de cel), la mort d'una filla (L'hivern al cos, 2011), o  les víctimes esperant l'ajuda humanitària i la corrupció política (Si avui és diumenge, demà és dijous, Versus, 2009). També puntualment, s'endinsen en peces poèrtiques, d'un regust fosc i inquietant (Arbres, 2012).

Pablo Ley també combrega molt en aquest teatre que arrenca d'un fet històric a partir d'un llibre (Homage to Catalonia, Romea 2004). Que s'agafa als elements amb ànima per a fer més humana l'escena, plena d'elements que connecten amb un passat comú amb els espectadors (La maternitat d'Elna). Que hi ha un viatge i continus girs (La ruta blava, Romea, 2009)... 

L'adaptació de Medusa és, certament, una combinació perfecta entre el dramaturg i la companyia. Hi ha una aridesa en la posada en escena que es reconforta amb un espai, un moviment i una música (sovint interpretada en directa, senzilla però que hi aporta  una nova capa a la base de la trama) quan no refilen les pistes gravades de Clara Peya al piano. Preciós, dur. S'ha de veure. Quan se surt del pati de butaques, els dibuixos del vestíbul de la Tallers miren d'una manera molt diferent al públic. Criden angoixants, des del silenci de la cartulina. Pell de gallina.