Medea

informació obra



Intèrprets:
Roger Coma , Joan Sureda, Emma Vilarasau
Adaptació:
Lluís Pasqual, Alberto Conejero
Direcció:
Clàudia Cedó, Roger Torns
Companyia:
Escenaris Especials
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Pascal Mérat
So:
Roc Mateu
Vídeo:
Carles Tamayo
Ajudant de direcció:
Leo Castaldi
Direcció Musical:
Dani Espasa
Producció:
Teatre Lliure
Dramatúrgia:
Roger Torns
Sinopsi:

Medea i Bérénice. Dues dones, dues estrangeres. Quan el destí les converteix en desarrelades, només els queda el dret de patir o de desencadenar la tragèdia. Dues opcions, dos clàssics per al nostre present convuls.

Alejandro Andújar, finalista a espai escènic dels Premis de la Crítica 2018

Pascal Mérat, finalista a il·luminació als Premis de la Crítica 2018

Carles Tamayo, finalista a eines digitals als Premis de la Crítica 2018

Crítica: Medea

18/04/2018

Una Medea humana i complexa

per Jordi Bordes

Emma Vilarasau construeix, probablement, un dels seus millors personatges amb aquesta Medea, complexa i huama. És una mare ferida que abusarà dels seus poders per venjar-se i fer més profunda la seva ferida. Per netejar la cicatriu infectada (Jasó l'aparta perquè no interfereixi amb la seva nova relació conjungal i entra en disputa qui s'endú els fills) decideix maniobrar amb el favor trampós dels déus: obra i extreu tot el pus per escampar el dolor entre els seus enemics i també a ella mateixa. Els fills, tant estimats, són armes per ferir l'altre. 

Si en la versió d'Andrés Lima la Medea es feia terrenal amb un fang que lk'empastifava, Lluís Pasqual ha optat pel xàfec. L'aigua aclapara l'escena. És una pluja torrencial com la que fan embogir els personatges d'El rei Lear. Però aquesta Medea no és boja, ni delira. Juga a la maquinació de manera subtil. Sap que cau a la seva trampa però no sap com corregir el destí. El dolor de Jasó serà tant profund com el seu. La destrucció serà absoluta. I encara que pugui deslliurar-se de la mort terrenal la càrrega sempre serà al seu pit. L'obra coincideix amb  la presència de dos clàssics més aquest 2018 a la cartellar: Troyanas i Èdip, al Romea

L'espai buit i immens i el joc àudiovisual són dos elements d'escena indispensables. No pinten el quadre en excès. L'austeritat és ideal. El director Lluís Pasqual advertia que la complexitat d'abordar un clàssic grec és el to en què es presenta. Perque no pot ser naturalista ni massa afectat. Certament, Vilarasau s'exclama i plora sota el xàfec. Però també sap transmetre humanitat ferida, quan s'apropa al prosceni i conversa amb les primeres fuileres de públics (que reben lgun esquitx d'aigua quan es produedueixen les tamborinades). Ema Vilarasau s'alluny dels seus personatges de comèdia, o de drama naturalista. Tot i elcrit i la radicalitat, hi ha una contenció i una mirada que clava molt profunda. Roger Coma també signa una excel·lent interpretanció amb un to a mig camí de l'excés i del pare adolorit que, diu, actua, pel bé de la família i no per instints sexuals.  

Per últim, l'adaptació deixa la tragèdia en poc més d'una hora. Un llampec aclaparador. El millor d'aquesta proposta és, segurament, haver sabut mantenir l'equilibri en cada un dels aspectes. Aquesta tragèdia, ara, és aigua, és terra, és foc i és aire.