Maremar

Teatre | Dansa | Musical

informació obra


Direcció Musical:
Andreu Gallén
Composició musical:
Lluís Llach, Andreu Gallén
Coreografia:
Ariadna Peya
Ajudantia de direcció:
Jofre Borràs
Dramatúrgia:
Jofre Borràs, Joan Lluís Bozzo, Andreu Gallén, Ariadna Peya, Miquel Periel, Anna Rosa Cisquella
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Vídeo:
Joan Rodón, Emilio Valenzuela
Il·luminació:
David Bofarull
Producció:
Anna Rosa Cisquella, Natàlia Obiols
Intèrprets:
Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats, Marc Vilajuana
Sinopsi:

Basada en Pèricles, el príncep de Tir, de William Shakespeare.

Maremar és la història de Pèricles, un jove príncep que, fugint d'un cruel dictador, recórre la Mediterrània. Durant les seves aventures, s'enamorarà de la filla del rei de Pentàpolis, Thaïsa, amb qui tindran una filla. Però durant el seu retorn a Tir, una tempesta fa naufragar la seva embarcació, i la família quedarà separada.

Maremar és la història d'un pare, una mare i una filla que lluiten per a retrobar-se, una de tantes històries en que la crueltat de la guerra fa separar famílies. Una metàfora sobre la vida, explicada amb un viatge a través del mar. Amb música i lletres inspirades en les cançons de Lluís Llach.

Andreu Gallén finalista a música original/ adaptada als Premis de la Crítica 2018

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Maremar

09/10/2018

Pèricles ve a coincidir amb els refugiats d'ara mateix de la mà de Dagoll Dagom , i Llach li posa música al conte

per Ramon Oliver

Havia de passar. Un dia o un altre, Dagoll Dagom s’havia de trobar amb Shakespeare. I la trobada s’ha produït al ben mig d’aquest mar Mediterrani tan ple d’aventures mitològiques com de mítiques desventures ; tan donat a potenciar la fusió entre cultures que es banyen en les mateixes aigües com a convertir-se en escenari dels temibles enfrontaments als quals pot donar lloc el xoc cultural. Ara, i des de fa ja masses  anys , aquest mar s’omple de pasteres a la deriva a la recerca d’un port en el qual poder ancorar; pasteres que també massa sovint acaben transformant-se en sarcòfags flotants. I que quan ancoren, ho fan no pas en aquelles anhelades terres en les quals semblava possible tocar finalment la llibertat i el benestar, sinó en camps de refugiats que són com avantsales d’un no res sense esperances . Però tal i com vol remarcar Dagoll Dagom- que ja havia solcat en diverses ocasions aquest Mediterrani a bord de la nau del seu  cèlebre  “Mar i cel “-, al cap i a la fi la tragèdia a la qual s’enfronten els refugiats mediterranis d’avui en dia, no és pas  tan diferent a la que sacsejava  als navegants d’altres temps: existeix un fil comú, una carta de navegació comuna,  que ve a connectar  “L’odissea” amb el drama viscut a l’illa de Lampedusa, tot passant per la convulsa travessia d’aquest Pèricles que va de naufragi en naufragi, es veu obligat a fugir per cames de la injustícia  dels tirans abusadors , i ha de patir en carn pròpia el drama de la disgregació familiar derivada d’aquestes circumstàncies. Exactament com qualsevol refugiat /fugitiu d’ara mateix. És per això mateix, pel que la dramatúrgia de Dagoll Dagom opta per convertir la història de Pèricles en el conte que la deessa Diana, ficada ella mateixa en un camp de refugiats ( una Mercè Martínez tan estupenda com de costum), li explica a una nena per tal d’intentar aturar el seu plor desconsolat. I aquest recurs ve a connectar una mica amb l’utilitzat al ( d’altra banda, ben polèmic) musical “Imagine This”, en el qual un grup de jueus presoners a un camp de concentració representa la història de Massada per fugir mitjançant el teatre del seu propi captiveri. O, sense sortir de la mateixa mena de camps de la mort, el que feia servir el Roberto Benigni de “La vida es bella” per maquillar-li la realitat al seu fill. O el que introduïa el muntatge de “Ragtime” representat fa uns anys al Open Air de Londres en el qual tota la història es convertia també en la narració contemporània d’una història del passat amb la qual s’intentava que un nen trobés una espurna d’esperança a l’abocador ple de deixalles del Sistema que compartia amb altres sense sostre.

Dagoll Dagom ha tingut molt clar que aquests paral·lelismes tenien que fer-se ben evidents a l’hora d’abordar un text que no s’acostuma a abordar amb excessiva freqüència ( a casa nostra, ningú no ho havia fet abans) , en gran mesura perquè la seva mateixa autoria ha estat sempre molt qüestionada. Fins a quin punt “Pericles” és o no és una obra de Shakespeare? Quines parts del text – certament irregular, però molt més notable del que ens pugui fer creure el poc que es representa- poden atribuir-se al mestre, i quines semblen per contra haver estat confeccionades per algú altre? En qualsevol cas, les possibilitats que ofereix el text es feien paleses fa pocs mesos, quan Declan Donnellan i Cheek by Jowl, en una aposta escènica diametralment oposada a la que ens ofereix Dagoll Dagom, privava Pericles dels espais oberts i l’horitzó marítim per confinar-lo al llit d’un hospital, i convertir-lo en un malalt en seriós perill de mort els viatges del qual cap el passat són més aviat producte de la morfina .

Per contra, el nostra Pericles – un Roger Casamajor que es defensa molt bé en el terreny musical, malgrat tractar-se de la seva primera experiència en el gènere- és mou tota l’estona per les sòbries  aigües ( després dels brillants excessos escenogràfics de “Scaramouche” s’imposava ara un exercici d’austeritat) d’un mar de cortinatges sempre solcats per onades i més onades de projeccions. I es mou també  tota l’estona – i aquest és sense dubte el punt fort del muntatge que dirigeix Joan Lluís Bozzo- arrossegat pel moviment coreogràfic ideat per una molt inspirada Ariadna Peya. De fet, el seu treball aconsegueix imprimir-li a l’acció escènica una dinàmica que per moments es troba a faltar a l’espectacle, quan aquest – i malgrat la quantitat de coses que passen a l’escenari- cau en  una tonalitat un xic massa plana; estèticament acurada però mancada de més espurnes d’energia i passió: l’opció de visualitzar tota l’estona el drama de Pèricles com si fos un conte, porta potser implícita aquest perill. Per sort, la coreografia de Peya salva sovint aquest escull, imprimint-li al muntatge la energia i la imaginació que trobes a faltar quan el conte es presenta massa simplificat: l’escena del torneig, posem pel cas.

I naturalment, tenim la música de Lluís LLach; aquesta preciosa música que Andreu Gallén sotmet a uns excel·lents i ben personals arranjaments , completats per les partitures pròpies que aporta a la proposta. A Gallén li devem doncs el segon gran encert de l’espectacle,; la molt notable forma com sonen aquests temes en boca dels nou intèrprets de l’espectacle, sovint oferint interpretacions corals plenes d’encertades i sorprenents harmonies. Diria en aquest sentit que la cura que s’ha tingut a l’hora de treballar les melodies de Llach, ha portat  a descuidar una mica el treball d’alguns dels membres del repartiment quan es tracta d’entrar de ple en la part textual del muntatge. I afegiria  que malgrat que en general els temes de LLach s’ajusten molt correctament a les accions que van passant per l’escenari, no sempre és així. El to forçat es fa evident, per exemple, en l’escena del bordell, que sembla directament inspirada en els fragments d’”Els Miserables” protagonitzats pel matrimoni Thénardier: intentar crear un vincle entre la Madame xerraire d’aquest bordell  i aquella altra “Madame” amb pell de turista que segons la lletra de Llach “ riu, riu i res no riu” i que és abordada per un molt probable gigolo, resulta una missió massa arriscada. Més discutible és encara el fet que la millor escena de l’obra - aquella en la qual un pare i una filla que no s’han vist des que ella era un nadó van descobrint poc a poc la seva veritable identitat - sigui precedida per la interpretació que la noia ofereix del tema “Amor particular” tot dirigint les seves mirades cap el desconegut amb el qual és a punt de posar-se a parlar. Com li pot estar dient “t’estimo” a qui encara no sap ni qui és? Així, la força del descobriment que es produeix a l’escena que arriba tot seguit, queda notablement neutralitzada i perd el seu sentit. Però malgrat aquests punt febles, i malgrat que  la insistència en visualitzar el “missatge” de la proposta resulta per moments excessiva ( la coda final n’és una bona prova), som davant un treball molt digne, capaç de connectar amb l’emotivitat del públic, i força reeixit pel que fa a demostrar-nos que Dagoll Dagom segueix sent una companyia prou versàtil com per apropar-se al teatre musical amb noves perspectives. I això sempre és d’agrair , quan es tracta d’una formació tan consagrada com aquesta.