Lo.li.ta / La Mort

informació obra



Intèrprets:
Morgane Viennet, Olga Álvarez, Angie Mas, Jordi Cabestany
Vídeo:
Jordi Cabestany
Composició musical:
Shoeg-Carlos Martorell
Producció:
La Taimada
Companyia:
Projecte Ingenu
Direcció:
Marc Chornet Artells
Sinopsi:

LO.Li.TA: “La punta de la llengua emprèn un viatge de tres passos des de la vora del paladar per recolzar-se, en el tercer, al llindar de les dents” Lolita. Vladímir Nabókov.

Lolita, la que tots pensem en pronunciar aquest nom, s’escriu amb tres síl·labes doloroses. Lolita, diminutiu de Dolores, es pronuncia amb Dolorosa sensualitat. Un fonema és una imatge mental d’un so i els fonemes com tots els sons, manquen de significat. Lo.Li.Ta és alhora significant i significat, una sonoritat amb gran capacitat per oferir imatges: la innocència, la bellesa objectual i la degradació.

LA MORT: Hi ha imatges eternes. El cos inert és una d’aquestes imatges. Admirar la seva bellesa i observar la desprotecció del cos, ens fa fràgils als qui mirem. La Mort treballa amb aquesta essència; la de obligar-nos a mirar bellesa, fragilitat i pèrdua.

Crítica: Lo.li.ta / La Mort

04/03/2018

L'atmosfera dolorosa i hipnòtica d'Egon Schiele a escena

per Jordi Bordes

Descobriment dins de la Quinzena de la dansa metropolitana (i del Travessia Recomana). La Taimada és una companyia que ha trobat un inquietant llenguatge tant depurat com honest, que atrapa l'atenció de l'espectador a l'hora que l'incomoda. La llum d'escena projecta les ombres més fosques de l'interior de cada voyeur. La companyia s'inspirava en els cossos turmentats d'Egon Schiele, amb una dansa que buscava l'esgotament, segons comentava en la xerrada posterior Olga Álvarez. Ara, des del 2014, que hi intervé també el videoatista Jordi Cabestany, la velocitat s'ha frenat. Si l'objectiu de la Taimada inicialment era tancar el pla cinematogràfic, fer un zoom per a atrapar la intensitat, ara han descobert que aquest mateix efecte s'aconsegueix obrint el pla (la il·luminació) però servint l'acció en una lentitud inquietant, que exaspera. I que es trenca, puntualment, amb un esclat de llum o bé que el trasllada al fade out a negre absolut, que aclapara.

Lo.li.ta és una mirada cruel al personatge de la novel·la de Nabokov. La ingenuïtat d'una nena anirà desvetllant la preciositat d'un cos abans d'esclatar (el llibre parla d'una nena de 12 anys; Stanley Kubrick va fer una adaptació al cine amb una noia de 16 anys). El drama que violenta el públic és quan es comprova com es degrada aquest cos, una presència feble i vulnerable que pateix un abús que li generarà un trauma, molt possiblement. Ella només roman estirada en una catifa rodona vermella (que permet imaginar un entorn de peepshow que l'envoltaria, ben bé com el Nosotres del Sâlmon). Moments abans que ella es posi a saltar a corda es percep el perill que ella ignora. La violència passa per sobre d'ella i aquesta la placa. L'adolescent rep l'impacte amb una mirada encara absent. Com aquell recent Blasted de Sarah Kane, dirigit per Alícia Gorina, al TNC. Implacable.

La Mort és una peça que respon molt bé com a díptic. Perquè  la forma d'arribar a la intensitat és la mateixa. L'entrega del cos (femení) és absolut. La lentitud i inacció trasllada l'espectador, hipnòticament, a la profunditat del riu, com si fos una pedra que s'enfonsa avall, inanimada. Aquest cos de La Mort podria ser el de Lo.li.ta que rep, estranyament una cura, de la que en qualsevol moment pot tergiversar-se en violència i abús, de nou. De fet, la imatge trasllada l'escena a una sala d'un tanatori en què treballa un tanatopràctic. Però la incertesa del quadre anterior fa témer les pitjors ombres, novament (similar a aquella amenaça constant del cos mort a La pell escrita).

Trivial