L'Odissea de Latung La La

informació obra



Direcció:
David Ymbernon
Autor:
David Ymbernon
Intèrprets:
David Ymbernon, Xavi Lloses
Músics:
Xavi Lloses
Sinopsi:

L’Odissea de Latung La La és una obra escènica, poètica i parateatral, amb una gran càrrega de poesia visual. “Anava amb el vaixell a la recerca del tresor, però no vaig poder endur-me’l perquè el tresor era l’illa.”

David Ymbernon és un artista polifacètic posseït pel color taronja. Tot el seu món, la seva vida, gira al voltant d’aquest color, i la seva feina és una línia contínua que comença des del principi, des de la seva infància.

Crítica: L'Odissea de Latung La La

15/11/2019

Un viatge ingràvid

per Jordi Bordes

David Ymbernon insisteix en el seu món íntim (d'Els domicilis de Latung La la, es va traslladar a les platees, amb poca llum) ara definint els La La com una família que conviuen en un gran veler. Apareix un element icònic obrint pas a aquest vaixell, calçat dalt d'un raspall de dents del Pla fix de Latung La la. El joc de l'artista multidisciplinar es mou en el seu univers bicolor (taronja i blanc) i en la presentació de petits elements que desgranen una narrativa íntima en cada espectador. Ymbernon, suggereix que el seu viatge és ingràvid amb l'aparició de petits globus d'heli. Però també descobreix un altre element tant senzill com efectiu: l'imant. D'aquesta manera, aconsegueix caçar agulles de cap (taronja) del fons del mar com qui pesca amb una canya i prepara un àpat. Ymbernon, de fet,també va propiciar sopars suggerents d'àpats d'alta cuina amb representació sobre de la taula mateix. El menjar és un altre dels elements (juntament amb la música minimalista) habituals en aquest univers,com també s'insinuava, per exemple a Latung la la diu que el pes petit és el pes més gran de tots, una producció del Festival El Més Petit de Tots del 2013

En la penombra es percep aquest joc intern, individual, que troba moment de compartir quan preparen el menjar. És l'únic moment que els personatges estableixen una certa relació. El treball meticulós d'Ymbernon el consagra com un manipulador d'objectes precís. Els seus vaixells en comptes d'àncora, fondegen amb un tap de desaigüe. Ymbernon convida els espectadors a seure ben a prop, situat l'escenari al centre. I, per poder dirigir la mirada dels espectadors, juga amb la foscor i els punts de llum (des d'una llanterna a un frontal, per exemple).

Amb la música en directe, desgranant una calidesa que abraça, pot anar desplegat el seu arsenal de joguines. Ymbernon manté intacte el seu cor d'infant, de jugar sense una trama concreta i acabar escampant els personatges preferits pel terra de l'habitació.No per insistir en el seu món, deixa de commoure. Segurament, perquè als seus Madel-mans els dóna potència la sorpresa inacabable dels més menuts.