Laberint Striptease

informació obra



Dramatúrgia:
Marc Rosich
Escenografia:
Victor Peralta
Il·luminació:
Victor Peralta
Vestuari:
Roberto G. Alonso
Intèrprets:
Repartiment en curs
Companyia:
Teatre Kaddish, Nozomi 700
Sinopsi:

S’aixeca el teló vermell. S’encenen gradualment els llums de l’escenari. Primer hi ha quatre siluetes retallades pels focus de contra. S’encenen els llums frontals i reconeixem les quatre figures. Son quatre estripteasistes. Dos homes, dues dones.

La primera es posa a cantar líric, un refilet de coloratura. A mida que la veu viatja cap a les cotes agudes, li van caient les peces de roba una a una. Un cop nua, somriu amb picardia, recull la roba i fuig entre bambolines. El segon estripteasista toca un instrument de vent (o també pot ser un acordió), sense aixecar els dits de l’instrument, li va caient la roba fins a quedar-se només en corbata. És vermella. Es porta la punta de la corbata a la boca i tot seguit, desapareix. El tercer estripteasista és un capellà de bigoti amb sotana. Un cop comença el número, sota els hàbits es revelen unes sabates de tacons d’agulla i unes cames depilades a la cera, curosament enfundades en unes mitges de reixeta i lligacama. Quan estem a punt de veure-li la ratlla del darrere, tot just a la frontera de l’heretgia, l’ambigua figura arrufa el bigoti i desapareix per art de màgia. La quarta estripteasista es despulla començant per les joies i acabant per les pestanyes i la piga. Al final, només resten d’ella un parell de guants negres, suspesos a l’aire per un moment, i tot seguit desapareixen ballant darrere el teló. Mentre els llums baixen, sentim els quatre estripteasistes comentar la jugada i riure entre bambolines. De sobte es fa silenci i baixa el teló. Foscor total.

Crítica: Laberint Striptease

13/04/2019

Un Brossa irreverent, provocador i que interpel·la avui

per Jordi Bordes

Joan Brossa és un artista que a tothom li agrada citar. Però que, sovint les mirades nostàlgiques que es fan són amables, que li treuen el punt de malícia del poeta escènic. Amic de barrejar tot, i de trobar metàfores en els elements més trivials, va voler explorar en l'estriptis. Com es pot veure en aquest muntatge de Roberto G Alonso (el coreògraf i ballarí cada cop sap explicar-se millor a l'escena, sense necessitat de ser excessivament discursiu), es tracta d'un joc portat a l'extrem, que evoca a la Barcelona canalla de la transició i que supera la vulgaritat del sexe més pornogràfic per trobar noves claus dramatúrgiques. El coreògraf insisteix en un món un punt decadent, com el de A mi no me escribió Tennessee Williams.

Laberint Striptease respira un aire inequívoc de cabaret alemany, del d'adreçar-se al públic contínuament (sense arribar a treure ningú a escena ni a dialogar-hi, com faria La Maña). Hi ha el joc metateatral constant que els Mestres de Cerimònies (Jordi Andújar i Roberto G Alonso) se substitueixen algunes funcions, el que dona pòlvora per a estona. Els altres intèrprets la cantatriu, Elena Martinell; la ballarina stripteasista, Laura Marsal; el saltimbanqui, Davo Marín; i el músic, Jordi Cornudella saben  entrar i sortir d'escena amb una comicitat molt ben afinada. Tots ells juguen a un registre estrany que està entre la representació del personatge i la  capacitat d'adreçar-se al públic com a intèrprets. A falta de plomes, dominen les transparències i un vestuari d'un tall clàssic que contrasta, fent un distanciament necessari amb l'acció d'avui. 

Una peça directa, carregada de metàfores, evidents i esclatants. Amb una urna per a les eleccions que hi accedeixen empresaris, militars i  mossèns però que es fa inaccessible per als obrers. Una democràcia en qüestió. La situació de la transició tant fràgil, sembla tenir una rèplica aquests dies, en què s'utilitzen institucions de l'Estat per coartar llibertats i donar ales, en canvi, a un pensament reaccionari arrelat al franquisme.

Mac Chornet és el nou director artístic de l'Escenari Joan Brossa. Va fer coincidir la seva presentació amb aquesta obra programada per l'anterior director, Ferran Madico. L'ha encertada. Perquè Chornet es confessa no haver conegut personalment el poeta i reivindica que toca donar pas als que han rebut la seva influència (més o menys explícita). De fet, coincideix amb el pensament de CaboSanRoque (No em va fer Joan Brossa), uns col·laboradors puntuals d'alguns treballs amb Carles Santos que seria el que millor va saber transmetre aquell món estètic extrem brossià amb una musicalitat duta al límit en tota la seva carrera.

Trivial