La Rambla de les Floristes

informació obra



Direcció:
Jordi Prat i Coll
Composició musical:
Dani Espasa
Coreografia:
Montse Colomé
Escenografia:
Laura Clos (Closca)
Vestuari:
Montse Amenós
Il·luminació:
David Bofarull
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Eva Fernández
Ajudant de direcció:
Ester Villamor
Intèrprets:
Clara Altarriba, David Anguera, Albert Ausellé, Rosa Boladeras , Berta Giraut, Antònia Jaume, Davo Marín, Carme Milán, Albert Mora , Carol Muakuku, Albert Pérez , Xavier Ripoll, Jacob Torres, Marina Gatell
Autor:
Josep Maria de Sagarra
Sinopsi:

Un retrat de la societat catalana a partir d’un dels seus grans símbols, la Rambla de Barcelona

A la Rambla de les Flors, s’hi passegen amb tota promiscuïtat les múltiples facetes de la calidoscòpica realitat barcelonina. Testimoni d’excepció de les agitacions polítiques, la parada de l’Antònia ofereix perfums i colors a tothom que s’hi vol acostar, mentre resta fidel al passeig que l’ha vist créixer. I avui, vuit dècades després que Josep Maria de Sagarra escrivís la seva oda al carrer més emblemàtic de Barcelona, la Rambla continua vertebrant les confluències de la nostra realitat.

Un clàssic del teatre català en què ressonen les commocions polítiques de dos moments estructurals en la nostra història recent. Per una banda, l’estrena va ser el març del 1935, mesos després que Lluís Companys proclamés l’Estat Català. Per una altra banda, l’obra està ambientada poc abans de la revolució de la Gloriosa de 1868, amb què es posaria fi a les tres dècades del regnat d’Isabel II.

Crítica: La Rambla de les Floristes

20/10/2019

Quina gran Antònia la de Rosa Boladeras!

per Iolanda G. Madariaga

Després de l’èxit de Els jocs florals de Canprosa (TNC, 2018), Jordi Prat i Coll torna a encertar de ple amb aquesta revisió de La Rambla de les floristes (1935) amb el mateix (o gairebé) equip artístic. La proposta del director és un espectacle fresc i actual on l’actriu Rosa Boladeras esclata en una paleta de múltiples colors que la referma com a gran protagonista. Al seu servei -perquè així està dissenyat el text-, un esplèndid trio d’actors format per Xavier Ripoll/Don Ramon, Albert Pérez/Sr. Puiggros i Jacob Torres/Sr. Barnús. Josep Maria de Sagarra va escriure un homenatge al carrer més emblemàtic de Barcelona i ho va fer a través d’un personatge femení. L’Antònia és la protagonista absoluta de l’obra i és, alhora, la encarnació poètica d’una Barcelona treballadora, acollidora, aspre de vegades i, tanmateix, delicada. Calia, però, treure la pols a aquest sainet costumista per fer brillar l’interessant retrat de la societat barcelonina del darrer terç del XIX que dibuixa l’obra i, de pas, regalar-nos les oïdes amb el magistral ús del vers de Sagarra. Ens agrada la defensa que del teatre en vers fa Sagarra i que Jordi Prat l’hagi recordat en el programa de mà. L’oralitat del vers contribueix en gran mesura a popularitzar un llenguatge curós i ric que caldria servar.

No ens estendrem en l’anàlisi de l’obra per ella mateixa, però no és gens banal que l’autor situi l’acció a les portes de la “Revolució Gloriosa” des d’una Segona República -on les dones han aconseguit el dret a vot- que malda per sobreviure en un mar agitat pels moviments socials i la confrontació política. Tampoc ho és que sigui una dona de classe treballadora la protagonista. D’alguna manera, Jordi Prat es planteja interpel·lar el present des del passat. Ho fa fugint de paral·lelismes simplistes; sense enyor (o potser “amb” però gens ploricó) i de forma molt orgànica, l’espectacle es farceix de referències a l’actualitat, algunes de divertides i simpàtiques, altres de severitat tràgica, com el record de l’infaust 17 d’agost de 2017.

L’espectacle ens presenta la Rambla de les Flors del XIX en un primer pla on la parada de l’Antònia llueix especialment com a punt important de la vida social de la ciutat. Allí es barregen senyors, desvagats i cràpules, mossens, senyores i minyones, menestralia i transeünts ocasionals, cadascun amb la seva parla i el seu accent. Els personatges de Sagarra entren i surten d’escena vestits d’època però calçats d’actualitat amb tota mena de vambes. Tan se val si Albert Ausellé fa per uns moments de carnissera o Antònia Jaume d’un Mossèn Artigues balear... entrats en el joc teatral, el transvestisme juga a favor de l’espectacle. Al voltant dels protagonistes de La Rambla i cap el fons, s’articula una senzilla coreografia amb el mateix elenc, sense entorpir el desenvolupament dramàtic sinó dotant-lo d’una dimensió onírica. Montse Colomé sembla prendre els darrers espectacles de Pina Bausch com a referent per al seu treball de moviment; no obstant, incorpora formes de danses urbanes fent l’ullet al públic. Com una mena d’ombres de l’avui, els ballarins/actors evolucionen per l’espai en tota mena de roba interior de qualitat fantasmagòrica creant un contrast cromàtic molt interessant. Montse Amenós resol amb nota el joc diacrònic que té en el vestuari la seva màxima expressió. Junt amb les parades de flors, uns estilitzats plataners dibuixen una diagonal que es perd en el fons imprecís de l’escenari. L’escenografia de Laura Clos “Closca” ens reserva un espectacular -quasi màgic- canvi de perspectiva final amb el concurs de la esplèndida il·luminació de David Bofarull. Dani Espasa també repeteix en composició i direcció musical, aquí en un discret però important segon pla. Aquesta posada en escena de La rambla de les floristes esdevé un gran espectacle molt recomanable per a tot tipus de públic, tant pel que sovinteja els teatres com pel que ho fa ocasionalment. Jordi Prat ha trobat la clau de volta per bastir grans espectacles actuals i engrescadors establint interessants connexions entre les obres del passat i el públic del present.