La néta del Senyor Linh

informació obra



Traducció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Lluís Homar
Vídeo:
Klaas Verpoest
So:
Diederik de Cock
Vestuari:
Tim Van Steenbergen
Companyia:
La Calòrica
Direcció:
Israel Solà
Sinopsi:

Pel prestigiós director belga Guy Cassiers, La néta del senyor Linh és un projecte europeu. Una idea compartida per Temporada Alta en la seva aposta decidida per col·laborar amb els creadors més importants del continent europeu en la manera de crear la peça i en el fons del conflicte que retrata. En cada nou muntatge estrenat a ciutats europees, el monòleg basat en la novel·la de Philippe Claudel s’adapta a la llengua, la cultura i la personalitat de l’actor que assumeix el text. A Catalunya, Lluís Homar. I en el fons, perquè aquesta faula sobre l’exili, la soledat i la identitat és també una metàfora sobre l’estat de confusió en què viu Europa.

Klaas Verpoest finalista a eines digitals als Premis de la Crítica 2018

Crítica: La néta del Senyor Linh

15/12/2018

Homar i Cassiers descriuen el vol d'un àngel

per Jordi Bordes

Lluís Homar i Guy Cassiers signen la narració d'un conte preciós. Ho fan amb la veu tendra que s'utilitzaria per narrar una rondalla a la vora del foc. Però, en comptes de la flama, una gran pantalla en blanc i negre aporta la màgia dels petardeig de les brases. Homar torna a vestir-se de diferents personatges (principalment, el narrador, Linh, el vidu que li parla al banc) amb un codi també ben simple i sense necessitat de transmutar la veu (repetint la jugada de Terra baixa). Ell marteix construeix l'espai, elabora el so (que suma en loop la partitura de sorolls per evidenciar el caos de la ciutat). I no hi ha gaire res més. 

La història, d'una candidesa extrema, narra com un avi agafa en braços la seva néta, (que se salva miraculosament d'una bomba que mata als pares) i decideix agafar un vaixell i exiliar-se. Ella, Sang Diû, mai es queixa, tot i ser una criatura de setmanes. Passa a ser el motor de la seva vida. Accepta que l'avi conversi amb aquell home. Que en cap moment s'arriben a entendre ni una paraula de l'altre (més que el "Bon dia", en tot cas), però que, en canvi, creuen una amistat que mou muntanyes. Connecten. Es necessiten. S'ajuden des de la incapacitat de comunicar-se. El somriure i una mà a l'espatlla són elements que generen confiança, que donen llum a dues vides a les acaballes, amb una gran tristor a dins.

Homar és un mestre de les pause si de l'entonació. Dels gestos precisos. Ara, amb Cassiers, ve acompanyat d'una altra paleta de matisos escènics (el joc de càmeres subtil) i la pantalla que evoca la incapacitat d'entendre ningú en un país que no pot estimar (no té olor, els noms no tenen significat, els cotxes són incessants...) però que l'observa. El passeig costant de les infermeres. L'ordre en una residència d'avis. La presència de la multitud com a amenaça, que no sap com com,unicar-se. Aquest conte trist de Philippe Claudel encoratja. Reconcilia amb els homes, tot i la grisor, les pudors i la misèria que s'insinua a l'entorn del senyor Linh. ell té un àngel. I Homar el sap descriure com qui bufa polsim i visibilitza sobre d'un fil de llum, que sustenta la humanitat. Es transmet per corrent contínua. Se surt aclaparat i mig flotant d'optimisme, tot i la tristesa del quadre. La imaginació és l'últim racó que utilitza l'home per refugiar-se.