La dona del 600

informació obra



Direcció:
Pere Riera
Autor:
Pere Riera
Intèrprets:
Àngels Gonyalons , Mercè Sampietro, Jordi Banacolocha, Rosa Vila, Pep Planas
Sinopsi:

En Tomàs és vidu, té més de setanta anys, i el metge l’obliga a estar-se del cafè, la llet, la sal i dels greixos. Viu sol, i passa les hores com aquell que compta estels a mitjanit. Un bon dia, la seva filla Montse li du un regal inesperat: la maqueta d’un Seat 600. Ella, que és metgessa sense fronteres i es passa més temps lluny que no pas a prop, ha pensat que el regal mantindria en Tomàs entretingut; més encara, reconstruint una còpia a escala del vehicle que van tenir a casa durant tants i tants anys. El “confit”, com ells n’hi deien; el nom amb què la Carme, la dona d’en Tomàs, va batejar el 600 el dia que, fa un munt d’anys, ell el va dur a casa, per convertir aquell cotxe petit i bonic en un membre més de la família.


Crítica: La dona del 600

02/11/2019

Un "Confit" de color verd pàl·lid

per Andreu Sotorra

Es podria titular «La dona del “Confit”» perquè el “Seat 600” color verd pàl·lid de la família protagonista era com un d'aquells confits farcits d'ametlla llargueta i ensucrat per fora amb colors de primera comunió. Faran bé els espectadors —per arribar amb coneixement de causa al desenllaç— de quedar-se amb aquesta imatge simbòlica de l'auto d'època de la factoria Seat més popular de la segona meitat del segle passat, un auto tan protagonista d'aquesta obra de Pere Riera (Canet de Mar, Maresme, 1974) com ho són els altres cinc personatges que ronden al voltant del model de 600, matrícula B-451473, que en Tomàs, un pare vidu de fa tres anys, d'uns 70 anys, exempleat primer de la Seat i després de la Pegaso, ha construït peça a peça —no sense complicitats veïnals— en un lloc tan poc habitual com és el menjador de casa.

 Plantejar aquesta història als espectadors ja és motiu d'una arrencada d'aires mig calderians perquè no hi ha més realisme màgic que pretendre construir un vehicle al pis sense que ningú del veïnat de l'escala sospiti res i lliurant-se de qualsevol denúncia dels més rodinaires i envejosos. Si algú es pensa que amb la plaga dels pisos turístics il·legals ja ho havia vist tot entre comunitats de veïns, que s'esperi quan ensopegui amb un veí jubilat que, en comptes de baixar al parc a jugar a petanca, s'entretingui a construir un utilitari a dins de casa... o un camió amb tràiler i tot!

El dramaturg Pere Riera juga amb aquesta arrencada certament original per fer entrar els espectadors a poc a poc en una aparent comèdia que té els cops amagats. I ho fa amb un símbol de la generació de la represa després de la postguerra que es va identificar amb l'adquisició dels primers electrodomèstics o amb la demanda a reserva d'un “600” que, si un no tenia “amics” del règim franquista, li arribava per comanda un any o dos després... i només per unes escasses 60.000 pessetes de l'època, gairebé el sou de tot un any de mitjana!

El “600” forma part de la nostàlgia col·lectiva de tota una generació. Ara convertit en cotxe de col·leccionista —a veure qui li passa davant a la Moritz amb la seva flota de “600” grocs!— en l'obra de Pere Riera ve a cobrir el buit que ha deixat la mare de la família, víctima d'un càncer, mestressa del “600” de casa i mestressa també del cau de llibertat que trobava enfilada dins la cabina.

Al “600” de l'obra —que presideix durant una hora i tres quarts tota l'escenografia domèstica— només li falta parlar. Els fars, el clàxon i l'arrencada del motor gairebé ho intenten. Però, ai si molts dels “600” que han mort al ferro vell del desballastament poguessin parlar... potser passaria com el que passa amb el “Confit” de Pere Riera, que es descobririen molts secrets amagats durant dècades, secrets que l'obra destapa amb alguns flaixbacs i el complement de projeccions en primer pla dels personatges dins la cabina, al fons d'un envà empaperat que s'obre i es tanca com una capsa màgica.

D'això va «La dona del 600», de descobrir els secrets del pare de família, de la mare que ja no hi és, de la filla funcionària de l'Ajuntament que s'acaba de separar i que fa dos o tres mesos que no puja al pis del pare, de la segona filla que fa de metgessa sense fronteres i que acaba d'arribar de Burkina Faso i que sempre tomba per mig món i que és qui li va regalar al pare un cotxe de miniatura per muntar a peces, per mala consciència, potser, d'haver malbaratat el “600” quan la mare va morir, i el gendre acabat de separar de la filla gran que és qui entén millor el pare i que és un dels qui es conxorxa amb ell per trobar-li, per exemple, la llanta davantera que li feia falta per rematar la “cadena de muntatge” del Seat 600.

Endinsats en l'aparent comèdia d'humor, el somriure dels espectadors es va glaçant a poc a poc i va penetrant en els records d'aquells que ja fa estona que han fet un viatge al passat, molts d'ells antics usuaris dels Seat 600 de només dues portes on, des de darrere dels vidres laterals o el parabrisa, van descobrir que el món també era en colors quan se sortia del blanc i negre.

«La dona del 600» és d'aquelles obres de bulevard que només creixen si qui les interpreta té el carisma suficient per omplir l'escenari amb la seva presència. L'actor Jordi Banacolocha, el pare, s'ha convertit en l'actor veterà d'entre els veterans i es diria que els papers van apareixent-li com una pluja fina a manera que ell també va afegint personatges de plena trajectòria. L'actriu Mercè Sampietro, la mare, té l'aura de la dama de teatre que no sap que ho és i això facilita que pugui baixar sense fer soroll fins a la plenitud de personatges corrents, senzills, però plens de vida. L'actriu Àngels Gonyalons, la filla segona, irradia l'energia de sempre, aquí amb un personatge viatger, aventurer i solidari que la fa còmplice de tot sense que ella sàpiga que els altres hi compten sempre. A l'actriu Rosa Vila li toca el paper de la filla gran, la que se sent responsable, la que ha de prendre les decisions i la que rep per totes bandes (el pare que no li perdonarà que li vulgui desballestar el “600” de casa, la parella que ella mateixa convida a separar-se, el mal record del casament en un dia de tempesta, el fill que s'ha fet gran, una subtil gelosia covada per la germana petita...) i l'actor Pep Planas és aquí com una mena d'observador d'una família de classe mitjana, treballadora, que s'ha fet, ha viscut, ha crescut i s'ha desmuntat al voltant del “600”, metàfora potser també d'una generació que ha vist com s'han frustrat molts dels seus ideals i a qui només els queda el recurs de reomplir el buit amb un “600” de ficció. (...)